L'ocult potencial de l'ésser humà.

LA RESILIÈNCIA.

Helena Combariza.
Educadora, Filòsofa i Investigadora.

Què és la Resiliència?.

El terme resiliència es refereix originalment en enginyeria a la capacitat d'un material per adquirir la seva forma inicial després de sotmetre's a una pressió que el deformi. En parlar de resiliència humana s'afirma que és la capacitat d'un individu o d'un sistema social de viure bé i desenvolupar-se positivament, malgrat les difícils condicions de vida i més encara, de sortir enfortida i ser transformats per elles.

Possiblement la resiliència en quant realitat humana sigui tan antiga com la pròpia humanitat, tanmateix l'interès científic en ella és molt més recent.

Apareixen llavors dos elements bàsics de la resiliència: la resistència davant la destrucció o la capacitat de protegir la pròpia integritat malgrat la pressió, dit en altres paraules la superació de les crisis, el dolor, la mort, la pobresa, com a situacions límits davant de les quals es resisteix l'ésser humà, com lluitador innat i sobrevivent de l'esperança; i l'altre element el constitueix la capacitat de construir o reconstruir la seva pròpia vida malgrat les circumstàncies difícils. És el concepte oriental de les crisis: com a dificultat i com a oportunitat. Les crisis són conflictes d'alta intensitat i per tant amb un alt poder de transformar individus i societats. "Sol una societat madura per als conflictes, és una societat preparada per a la pau", recorda el mestre Estanislao Zuleta.

Es pot afirmar que es té una crisi quan el que es viu pot, en la consciència de cada ser humà, excedir la seva capacitat de resposta o de recuperació, es perd l'esperança i el sentit de lluita.

En l'òptica de la resiliència en canvi, els conflictes són la base del desenvolupament, quan apareixen estan anunciant creixement, transformació, bones notícies. Es tracta llavors d'un potencial humà activat que aconsegueix molt bons resultats malgrat un alt risc, que manté competències sota l'amenaça, que continua creixent en harmonia, que és capaç de superar la por, que té la fortalesa de convertir el trauma en una oportunitat de creixement. Tanmateix les crisis, vistes com a oportunitats de creixement, impliquen el desenvolupament i enfortiment de factors que dinamitzin i activin el potencial humà, de superar les dificultats i sortir enfortits d'elles.

Entre aquests factors poden destacar-se: La capacitat de crear sentits i significacions, o un profund enteniment, malgrat les dificultats, que hi ha una cosa positiva en la vida que és capaç de donar coherència i orientació a la mateixa.

Víctor Frank , psicoanalista austríac, que va sobreviure en un camp de concentració, va ser capaç d'arribar a la llibertat, després de la guerra, mitjançant la recerca d'un sentit, el que va cridar posteriorment la logoterapia. Jairo Aníbal Niño, amb la seva veu de poeta aporta el sentit i la significació a través de la paraula:

"Els humans han sabut conrear el bosc de les paraules; s'hi agermanen, es comuniquen, es consolen, canten i somien. De vegades se'ls oblida que tenen aquest miracle instal·lat al cap, al cor i la llengua; llavors creuen que sol la violència resol les seves contradiccions i conflictes. No s'adonen, llavors, que la violència és la més trista i inhumana absència de pensament" La vincularitat. Són les xarxes de suport incondicional que un ésser humà requereix per sentir-se part del món, de la societat, del país, de la família. El vincle segons Jung és la mateixa unitat humana, l'individual és una il·lusió. Implica llavors intercomunicació afectiva que és la base de tot creixement humà. Crear llaços, com ho afirma Antoine de Saint Exupery al seu llibre El "Principet" és la base de l'amistat i l'amor, però també crear llaços és acompanyar en el dolor, unir-se en l'angoixa del sense sentit per donar esperança.


Els éssers humans en circumstàncies especialment difícils requereixen una mà amiga, un acompanyant un "còmplice significatiu" que els permeti crear llaços i vincles amb si mateixos, amb els altres i amb el seu entorn. Tots aquests enunciats són camins de vincularitat que suscita el potencial humà de la resiliència.

El sentit de l'humor. Les persones que són capaces de riure's dels seus mals porten la meitat del camí recorregut. La base del sentit de l'humor és el mateix sofriment. La gràcia sol implicar el reconeixement i la tendresa davant de l'imperfecte, el fracàs, la capacitat d'admiració davant de l'inesperat, i quan la resposta és un somriure, potser no acabi amb el sofriment, però tampoc aquest acabarà amb qui el pateix. Qui aconsegueix riure's de si mateix guanyarà en llibertat interior i força. Amb l'humor es dinamitza el potencial humà en situacions límits. Valoració de la diferència. La tendresa que implica no sol el respecte sinó l'amor a la diferència, es converteix sens dubte en un factor protector per excel·lència de la superació humana.

En la base es troba el creixement de l'autoestima, en el divers que té cada persona com a tresor amagat amb el qual pot augmentar la seva esperança i enriquir la seva autoestima. Donar-li l'oportunitat a cada ser humà de descobrir-se únic i irrepetible en la seva diferència, es converteix en la clau de l'acceptació personal i social.

Al "Libro de los Abrazos" d'Eduardo Galeano(URUGUAYO) hi ha una descripció bonica de la diferència com a generadora de llum i claredat:"Cada persona brilla amb llum pròpia entre els altres. No hi ha dos focs iguals, hi ha focs grans i focs petits i focs de tots colors. Hi ha gent de foc serè, que ni tan sols no s'assabenta del vent, i gent de foc boig, que omple l'aire d'espurnes. Alguns focs badocs que no il·luminen ni cremen: però d'altres cremen la vida amb tantes ganes que no es pot mirar-los sense parpellejar, i qui s'apropa s'encén"

L'enfocament de resiliència pot aportar significativament al cultiu d'una esperança realista, perquè sense negar els problemes, centra l'atenció en les forces i potencial humà que es poden capitalitzar.

L'esperança real no és una via d'escapada, sinó que descobreix un potencial positiu real però amagat a una mirada superficial i pessimista del valor humà. Això ve al cas de la persona, però també de les societats, dels països i en general del gènere humà.