Els secrets de la Cindy

El pescador salvador,
ja no pesca,
la seva vida ha canviat,
unes tones d'amor
el segueixen per la mar,
per allà on passa
amb la seva xarxa
els peixos tenen pressa,
dons unes grans
parpelles flirtejant
naveguen al compàs 
del rastre que la barca
dibuixa a l'oceà.

Mar


Com que hi ha ganes d'explicar secrets, oi?, des d'aquí animo per a explicar-ne més, aquest no és meu és de la Cindy, ella no és que no parli massa... és que no parla res de res, jajajaja, però soc del parer que de vegades no és necessari, (això va en la meva defensa, jajajaja)... dons calladeta perceps moltes més coses observant, intuint i sentint ...com fa ella.



Avui he rebut un pps amb una historia  molt amorosa, i me'n recordat de la Taurona Ramona, el conte de la Cecília, hi ha per a fer un altre conte basat en una historia real, tornem al lleó que se li havia clavat una punxa  a la pota i el seu agraïment quan el van lliurar del seu dolor, segurament també aquell era veritat; o al conte del peixet d'or.

Nota: No se m'havia acudit mai lligar amb un tauró, no se si em donaria ...quelcom necessari per mantenir una relació mig estable i no comestible, seria  més aviat un amor d'estiu i amb els conceptes molt clars abans de començar... per part meva sense sopa d'aleta de tauró, i per part seva sense dret a fer el boca a boca en el cas de ofegament.

Aprenent de l'amor dels animals.

 

Amor per tota la vida? - capítol 3

Confesso que escric amb els daus carregats, no soc objectiva. Parlo des de la meva vivència.
Amor: una cara i una creu, com tot en aquest món. Això és el que es reflexa en els dos textos publicats anteriorment sota aquest títol.
L’amor per tota la vida és la quimera amb la que tots i totes somiem unes quantes vegades… al mes?...a la setmana?... al dia?
Fins i tot els més pràctics es qüestionen si existirà tal amor, tot i que el seu practicisme faci que rebutgin la idea tan aviat com arriba a la seva ment.
Els que estem als quaranta, vàrem créixer amb l’idea d’estudiar, formar-nos, treballar, trobar l’home/dona ideal i formar una família. Pocs van ser els que van descartar aquesta estructura preconcebuda.
I aquell/a noiet/noieta que ens tenia robat el cor, amb el que varem buscar el piset, amb el que ens varem cassar i formar una família… és avui una persona de carn i ossos, amb virtuts i defectes. I com ens pesen els defectes!... quan abans ens semblaven perfectes.
El resultat és frustant: el nostre país encapçala la llista de separacions de tooota Europa. Què ens passa?
Molts creuen que fora de les parets protectores de casa hi ha aquesta persona, que ens farà una vida més dolça, amb la que compartirem moments meravellosos, que tornarem a ser la princesa/el príncep dels somnis de quelcú. I perdem de vista la realitat, la vàlua real d'aquell/a que tenim al costat. Parlo, evidentment, d'aquelles separacions que es produeixen pel desgast dels anys, no de les que es produeixen per motius de força major.
Moltes vegades ha passat també que l'enlluernament inicial dels 20 anys només ha estat un miratge. Una il·lusió creada al nostre cervell i al nostre cor que, ja d'entrada - si haguéssim estat capaços de ser objectius- no s'ajustava en res al nostre caràcter, a la nostra idea de família, al nostre projecte de futur. Que dit sigui de pas, amb 20 anys difícilment tenim idea de què carai és això. Vaja, com demanar-li a un adolescent que trii els estudis que li han de fer guanyar les garrofes de gran.

L'amor per tota la vida només existeix per aquells que estan tocats amb la vareta màgica, quatre comptats i prou. Aquells que saben mantindre la flama, la comunicació, la complicitat, la capacitat de sorprendre's mútuament, el desig sexual, l'estimació de la coneixença, continuar compartint un projecte comú, compartir les alegries i els problemes, ser capaç de encarar colze amb colze el dia a dia… Tot això amb sinceritat, no perquè ho marqui la societat, no perquè la mandra ens faci quedar-nos quiets, no sigui que perdem el nostre estatus social… Difícil d'aconseguir, tot plegat, oi?

Per la gran majoria d’aquells que escollim separar-nos, el destí ens reserva noves relacions, noves formes d’estimar. Però l'amor difícilment traspassa barreres quan les evolucions dels individus son diferents… per molt que ens agradés creure-ho possible. Podem parlar d'estimació, de carinyo, de confiança. Tot i que en moltes ocasions son totes aquestes característiques juntes, molt més importants que l'amor de les pel·lícules, de les cançons i que ha inspirat als poetes.

Em reconec, encara que molt amagat sota la meva closca dura, una romàntica sense remei que creu en l’amor... o - si haig de ser coherent amb el que m’està demostrant la vida – que creu en els amors, cadascú amb les seves característiques i en el moment que arriba, fins que torna a marxar. I és que, com diu Sting a la cançó, “if you love somebody... let then free” (“si estimes algú... llavors deixa’l lliure”).
.............................................

Fora d’edició:
Ironies de la vida. Aquest cap de setmana passat vaig xerrar amb un valent que m,explicava com, davant el rebrot d’una greu malaltia que el consumeix, la seva parella dels darrers sis anys li va dir “carinyo... no em sento capaç de tornar a passar pel mateix procés, per tant marxo i et deixo”

No hi ha un amor que resisteixi??? Quan s’estima... no S’ESTIMA?

Amor per a tota la vida? – capítol 2

La cara de la moneda.
Aquest relat me’l van encarregar. El que vé a continuació és el text que es podia llegir a la invitació de boda d’un familiar. Així es sentien ells.
Avís pels diabètics i reacis al dolç: conté unes dosis extremes de sucre... però m’encanta.

“Breu relat d’una ensopegada”

"Caminava desma sota la pluja, però no se’n adonava, la pluja també era dins seu.
El temps, poc a poc, havia esvaït els seus colors, abans lluents i variats. Sense saber molt be com, li havia transcorregut mitja vida. Sense saber molt be com, havia arribat a aquell moment de cruïlla.
………………………………………………
Caminava ràpid sota la pluja, sense fixar-se gaire en l’entorn. Sempre li havia agradat la pluja i somreia mentre s’anava mullant. Pensava en tot el que quedava per fer aquell dia. Tenia tantes coses a l’agenda!... Entre vivències, viatges i ocupacions diverses havia transcorregut mitja vida i només pensava en tots els projectes que encara tenia per davant… però quelcom li mancava, quelcom que la fes gaudir plenament de tot el seu món.
……………………………………………..
Ell sabia que volia donar un gir, tot i que no acabava de veure molt be cap a on.

Ella sabia que necessitava completar-se, tot i que no acabava de veure molt be com.
……………………………………………..
Ell va girar la cantonada.
Ella va girar la cantonada.
… Una ensopegada…
el desconcert…
la sorpresa…
la observació…
una profunda mirada…
un ampli i dolç somriure.
…………………………………………….
- Quí ets? – va preguntar ell
- Soc JO – va respondre ella
- Fa molt que t’esperava –va somriure ell
- SEMPRE t’he esperat – va xiuxiuejar ella
- I és a mi, a qui esperes? – es va sorprendre ell
- Ja creia que no existies! – va exclamar ella – Vols caminar amb mi? – va afegir amb suavitat.
- Junts, tu i jo? – va dir ell, mentre li oferia la seva mà
- Tan lluny i units com vulguis – va afirmar ella, mentre agafava la seva mà.

I va ser llavors, creuant els dits i ajustant el pas per caminar plegats, quan van adonar-se. El destí els va fer un regal. La vida els va donar una oportunitat, potser la definitiva…"

Encara em falta el tercer i darrer capítol d’aquest “Amor per tota la vida?”
Continuem pensant...

Amor per tota la vida?

Recordo una parella molt propera que, al arribar divendres, ja esperaven amb esperança el dilluns següent, moment en que cadascú tornava a les seves ocupacions habituals i, per tant, moment en que les vides només coincidien unes poques hores al vespre, quan coincidien.
Sempre vaig pensar que era un senyal inequívoc de que no tenien ni idea de què fer l’un amb l’altre.
I en canvi, no se’ls acudia pensar en separar-se més que tres o quatre vegades a l’any... cosa que mai van arribar a fer.
El seu matrimoni va durar prop de 25 anys, fins que ella va morir.
En el moment del funeral, el fet d’arribar a la mort casada va causar que un desaprensiu parlés “d’amor per a tota la vida, fins a la mort” al referir-se a la relació de la parella.
A mi em va donar per riure, suposo que em compreneu després de l’introducció que us he fet. Els coneixia força be, a aquesta parella: parlo dels meus pares.

Aquesta és la creu de la moneda. Al capítol 2 us escriuré la cara.
Mentrestant, anem pensant.