Amor per a tota la vida? – capítol 2
La cara de la moneda.
Aquest relat me’l van encarregar. El que vé a continuació és el text que es podia llegir a la invitació de boda d’un familiar. Així es sentien ells.
Avís pels diabètics i reacis al dolç: conté unes dosis extremes de sucre... però m’encanta.
“Breu relat d’una ensopegada”
"Caminava desma sota la pluja, però no se’n adonava, la pluja també era dins seu.
El temps, poc a poc, havia esvaït els seus colors, abans lluents i variats. Sense saber molt be com, li havia transcorregut mitja vida. Sense saber molt be com, havia arribat a aquell moment de cruïlla.
………………………………………………
Caminava ràpid sota la pluja, sense fixar-se gaire en l’entorn. Sempre li havia agradat la pluja i somreia mentre s’anava mullant. Pensava en tot el que quedava per fer aquell dia. Tenia tantes coses a l’agenda!... Entre vivències, viatges i ocupacions diverses havia transcorregut mitja vida i només pensava en tots els projectes que encara tenia per davant… però quelcom li mancava, quelcom que la fes gaudir plenament de tot el seu món.
……………………………………………..
Ell sabia que volia donar un gir, tot i que no acabava de veure molt be cap a on.
Ella sabia que necessitava completar-se, tot i que no acabava de veure molt be com.
……………………………………………..
Ell va girar la cantonada.
Ella va girar la cantonada.
… Una ensopegada…
el desconcert…
la sorpresa…
la observació…
una profunda mirada…
un ampli i dolç somriure.
…………………………………………….
- Quí ets? – va preguntar ell
- Soc JO – va respondre ella
- Fa molt que t’esperava –va somriure ell
- SEMPRE t’he esperat – va xiuxiuejar ella
- I és a mi, a qui esperes? – es va sorprendre ell
- Ja creia que no existies! – va exclamar ella – Vols caminar amb mi? – va afegir amb suavitat.
- Junts, tu i jo? – va dir ell, mentre li oferia la seva mà
- Tan lluny i units com vulguis – va afirmar ella, mentre agafava la seva mà.
I va ser llavors, creuant els dits i ajustant el pas per caminar plegats, quan van adonar-se. El destí els va fer un regal. La vida els va donar una oportunitat, potser la definitiva…"
Encara em falta el tercer i darrer capítol d’aquest “Amor per tota la vida?”
Continuem pensant...
Aquest relat me’l van encarregar. El que vé a continuació és el text que es podia llegir a la invitació de boda d’un familiar. Així es sentien ells.
Avís pels diabètics i reacis al dolç: conté unes dosis extremes de sucre... però m’encanta.
“Breu relat d’una ensopegada”
"Caminava desma sota la pluja, però no se’n adonava, la pluja també era dins seu.
El temps, poc a poc, havia esvaït els seus colors, abans lluents i variats. Sense saber molt be com, li havia transcorregut mitja vida. Sense saber molt be com, havia arribat a aquell moment de cruïlla.
………………………………………………
Caminava ràpid sota la pluja, sense fixar-se gaire en l’entorn. Sempre li havia agradat la pluja i somreia mentre s’anava mullant. Pensava en tot el que quedava per fer aquell dia. Tenia tantes coses a l’agenda!... Entre vivències, viatges i ocupacions diverses havia transcorregut mitja vida i només pensava en tots els projectes que encara tenia per davant… però quelcom li mancava, quelcom que la fes gaudir plenament de tot el seu món.
……………………………………………..
Ell sabia que volia donar un gir, tot i que no acabava de veure molt be cap a on.
Ella sabia que necessitava completar-se, tot i que no acabava de veure molt be com.
……………………………………………..
Ell va girar la cantonada.
Ella va girar la cantonada.
… Una ensopegada…
el desconcert…
la sorpresa…
la observació…
una profunda mirada…
un ampli i dolç somriure.
…………………………………………….
- Quí ets? – va preguntar ell
- Soc JO – va respondre ella
- Fa molt que t’esperava –va somriure ell
- SEMPRE t’he esperat – va xiuxiuejar ella
- I és a mi, a qui esperes? – es va sorprendre ell
- Ja creia que no existies! – va exclamar ella – Vols caminar amb mi? – va afegir amb suavitat.
- Junts, tu i jo? – va dir ell, mentre li oferia la seva mà
- Tan lluny i units com vulguis – va afirmar ella, mentre agafava la seva mà.
I va ser llavors, creuant els dits i ajustant el pas per caminar plegats, quan van adonar-se. El destí els va fer un regal. La vida els va donar una oportunitat, potser la definitiva…"
Encara em falta el tercer i darrer capítol d’aquest “Amor per tota la vida?”
Continuem pensant...
5 comentaris:
M'ha encantat la dosi de sucre, en el fons soc una romàntica incurable, jajaja.
A mi em recorda a Encantada, la película, que em va encantar; en Marcel la vol veure sempre i el tros que repeteix es casi així... la casi princesa es cau al cavall del príncep des de la finestra de casa seva, de costat i ben posada, es miren i diuen quelcom com...
- ¿Eres... Eres tu?!
- Soy Gisselle
- Gisselle!,.... mañana mismo nos casaremos!
(tot amb veu poètica) jajaja
m'ha recordat però aquest el trobo molt més real, jajaja
Ja està arribant...
Demà la tindré publicada
I-M-P-A-C-I-E-N-T !
jejeje
I la tercera part?
Aiaiaiaiaiiiiiii................... se que vaig tard, jajajajajaja..... però encara hi soc a temps a dir la meva abans de la tercera entrega, jajajajajaja
Cecília, que maco !!!!! Quina presentació més lluida per un casament !!!
Amor per tota la vida és el que ens han ensenyat que ha de ser, així és com pensem que serà quan comença i també és el que desitgem que sigui.
Jo també soc força del dolç i us haig de confesar que la peli "Encantada" em va encantar. Em va agradar moltissim.
Si es donés el cas, qui de nosaltres no s'apuntaria a fer de protagonista ???? Però és clar, a alguna de nosaltres no se'ns donarà el cas, perquèeeee, els cas ja se'ns va donar.
(un secret...... arribo tard, però arribo amb ganes de provocar. Això està molt ensopit. Eiiiiiiiiiiii però recordeu que no s'ha d'escriure el que no s'hagi de saber) jajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajaj
Mar, si el Marcel et demana tornar a veure la peli, avisa'ns, de casa en pujarem uns quants, jijijiji
Publica un comentari a l'entrada