30 de gener 2008

Amor per tota la vida? - capítol 3

Confesso que escric amb els daus carregats, no soc objectiva. Parlo des de la meva vivència.
Amor: una cara i una creu, com tot en aquest món. Això és el que es reflexa en els dos textos publicats anteriorment sota aquest títol.
L’amor per tota la vida és la quimera amb la que tots i totes somiem unes quantes vegades… al mes?...a la setmana?... al dia?
Fins i tot els més pràctics es qüestionen si existirà tal amor, tot i que el seu practicisme faci que rebutgin la idea tan aviat com arriba a la seva ment.
Els que estem als quaranta, vàrem créixer amb l’idea d’estudiar, formar-nos, treballar, trobar l’home/dona ideal i formar una família. Pocs van ser els que van descartar aquesta estructura preconcebuda.
I aquell/a noiet/noieta que ens tenia robat el cor, amb el que varem buscar el piset, amb el que ens varem cassar i formar una família… és avui una persona de carn i ossos, amb virtuts i defectes. I com ens pesen els defectes!... quan abans ens semblaven perfectes.
El resultat és frustant: el nostre país encapçala la llista de separacions de tooota Europa. Què ens passa?
Molts creuen que fora de les parets protectores de casa hi ha aquesta persona, que ens farà una vida més dolça, amb la que compartirem moments meravellosos, que tornarem a ser la princesa/el príncep dels somnis de quelcú. I perdem de vista la realitat, la vàlua real d'aquell/a que tenim al costat. Parlo, evidentment, d'aquelles separacions que es produeixen pel desgast dels anys, no de les que es produeixen per motius de força major.
Moltes vegades ha passat també que l'enlluernament inicial dels 20 anys només ha estat un miratge. Una il·lusió creada al nostre cervell i al nostre cor que, ja d'entrada - si haguéssim estat capaços de ser objectius- no s'ajustava en res al nostre caràcter, a la nostra idea de família, al nostre projecte de futur. Que dit sigui de pas, amb 20 anys difícilment tenim idea de què carai és això. Vaja, com demanar-li a un adolescent que trii els estudis que li han de fer guanyar les garrofes de gran.

L'amor per tota la vida només existeix per aquells que estan tocats amb la vareta màgica, quatre comptats i prou. Aquells que saben mantindre la flama, la comunicació, la complicitat, la capacitat de sorprendre's mútuament, el desig sexual, l'estimació de la coneixença, continuar compartint un projecte comú, compartir les alegries i els problemes, ser capaç de encarar colze amb colze el dia a dia… Tot això amb sinceritat, no perquè ho marqui la societat, no perquè la mandra ens faci quedar-nos quiets, no sigui que perdem el nostre estatus social… Difícil d'aconseguir, tot plegat, oi?

Per la gran majoria d’aquells que escollim separar-nos, el destí ens reserva noves relacions, noves formes d’estimar. Però l'amor difícilment traspassa barreres quan les evolucions dels individus son diferents… per molt que ens agradés creure-ho possible. Podem parlar d'estimació, de carinyo, de confiança. Tot i que en moltes ocasions son totes aquestes característiques juntes, molt més importants que l'amor de les pel·lícules, de les cançons i que ha inspirat als poetes.

Em reconec, encara que molt amagat sota la meva closca dura, una romàntica sense remei que creu en l’amor... o - si haig de ser coherent amb el que m’està demostrant la vida – que creu en els amors, cadascú amb les seves característiques i en el moment que arriba, fins que torna a marxar. I és que, com diu Sting a la cançó, “if you love somebody... let then free” (“si estimes algú... llavors deixa’l lliure”).
.............................................

Fora d’edició:
Ironies de la vida. Aquest cap de setmana passat vaig xerrar amb un valent que m,explicava com, davant el rebrot d’una greu malaltia que el consumeix, la seva parella dels darrers sis anys li va dir “carinyo... no em sento capaç de tornar a passar pel mateix procés, per tant marxo i et deixo”

No hi ha un amor que resisteixi??? Quan s’estima... no S’ESTIMA?

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo sempre he sigut contraria des de joveneta als esteriotips, a casar-se, a tenir una família, a un amor per tota la vida, i finalment he tingut tot això igual que els demés, però penso que existeix un amor més gran que nosaltres,que solament cal trobar-lo per adonar-se de que es així, et dona amb la vareta i simplement és amor de debó, res més fàcil, solament s'han de tenir les portes obertes a l'impossible. Un pot ser dessitjavem que fos,un altre semblava que era, un altre podria ser, però quan arriba ho saps de debó. Existeix, no te garanties ni de l'altra, ni de tu mateix, no ha de durar per sempre, perque el sempre no existeix, però existeix el present, no existeix ni el passat ni el futur.

Anònim ha dit...

Jo també pateixo una malaltia (que els metges volen considerar greu i irreversible, tot i que jo m’hi negui) que “pot ser” faci que aquest any em surtin arrels de tant vegetal que m’hauré tornat.

I és cert que és quan quasi que no hi ets et quedes quasi sol, i quan menys ets menys et consideren. Què som doncs?

Em complau saber però, que les coses són així circumstancialment i que en essència tot és molt diferent. Penso que tothom, sense excepció, és un ésser diví. En un futur no gaire llunyà tot serà d’un altre manera i els valors sobre els que s’assenta actualment la societat ja no seran els mateixos. Tenim motius, doncs, per estar contents. L’era decadent conclourà i donarà pas a un nou món ple de llum. Ara bé, la transició no serà fàcil.


Som éssers amb intenció amorosa; això es pot tapar, però no eliminar.


Moltes gràcies Cecília pels teus relats, sempre plens d’afecte i sensibilitat, i perdona per aquest desbarrament. Cada cop son menys els moments en que puc escriure, i quan ho faig no sóc gaire conscient de si ho faig amb encert o no. Et demano disculpes.


Una abraçada i els meus millors desitjós per tu i els teus!

Un visitant de l’espai exterior.

Mar ha dit...

M'agradaria que mires-hi-ho aquest post publicat fa uns mesos, tant el vídeo con sobretot l'escrit, a "Con Aroma de Café" de l'Enric, alguns podrían veure'l com "pobret" o "probrisó" o "pobre animaló", però la veritat és que es un home amb sort, molta sort, malgrat que els que veuen els seus impediments físics puguin dir altres coses com "pobret", te una alegria contagiosa, unes ganes de viure com cal, es positiu a més no poder, i entregat a les forces contra tot allò que li sembla malament.

El que cregui de si mateix que per una malaltia greu o no que el deixen de costat, es per que ell mateix s'ha amagat, s'auto-compadiu, si li fa front i ensenya les seves cartes i no s'amaga en en un racó per que pensa que l'aparten en realitat qui s'està apartant és ell. I jo li donaria un consell els necis no li han d'importar, qui li ha de importar son aquells éssers que ens estimen i que estimen pel motiu que sigui. Donar-li la cara a la vida i ser valent, tenir ganes de gaudir-la....

Aquí us deixo el link
En tus brazos>

Mar ha dit...

http://www.conaromadecafe.es/p/en-tus-brazos-38121

Es aquesta crec que no funciona la que us he posat

El Bloc de la Mediterrània

Estadisticas Gratis