23 de febrer 2007

Vilanova (1) - El Vendrell (2)

Per Mediterrània

Només començar el partit, a la primera part guanya 1 a 0 el Vilanova, perquè juga a casa i s’ho te molt cregut, i al camp contrari, no hi ha ningú per defensar. A la segona venen els jugadors del Vendrell, i remunta, li fa dos “golassos” al Xató de Vilanova, sí, dos perquè son dos els que estan a favor del Xató del Vendrell, contra un de Vilanova, i si voleu, recolliran signes, per que quedi 1 a 1000, cap problema!!!. A més, segur què en Jordi , no ha provat el de la meva sogra, sinó no faria aquestes afirmacions. Ja estic veien a tot El Vendrell alçat, amb pancartes pel carrer dient:EL MILLOR XATÓ AL VENDRELL!!!
Per cert, que he vist un cartell a Vilafranca, que posa “La Ruta del Xató” pot ser, que existeixi el xató a Vilafranca?. Sé que almenys una vilafranquina es mira aquest bloc, si te res a dir…… que ho digui ara o que calli per sempre.Qué no sigui per no crear polèmica!!!.
Una amiga del Vendrell m’ha enviat aquest escrit, que ….. COMEEEEEEENCI EL PARTIT O LA GUERRA DEL XATOOOOOOOOÓ!!!
Moltes Gràcies i Felicitats AMIGA! per la teva bona aportació a aquest bloc.
Mediterrània.
PERQUÈ EL XATÓ DEL VENDRELL ??
Ja que una persona de Vilanova m’ha fet saber que el millor xató és el seu, jo us vull presentar els meus arguments per decantar-me cap al Vendrell.
Abans de res, explicaré quin és l’origen del xató. Es situa en el mon del vi. Una vegada el vi estava a la punta i a punt de ser tastat, es procedia a aixetonar la bóta, una cerimònia cabdal en tot el procés que consistia en posar una petita aixeta (l’aixetó) que permetia que el vi sortís. Aquest moment marcava l’inici de la festa del vi nou, una celebració que anava acompanyada d’una menja composta per ingredients salats com el peix, que es trobaven a les cases del pagesos, servida amb les fulles de la verdura de la temporada d’hivern i amanida amb una salsa especial. Aquesta menja ritual que acompanyava la cerimònia d’aixetonar la bóta de vi és doncs a l’origen de l’actual xató.
Diferències de plat:
EL VENDRELL
VILANOVA
Ingredients per a la salsa
Ametlles, avellanes, i tot cuit: nyora escaldada, pa fregit, ceba escalivada, cabeça d’alls escalivada, tomacons escalivats, oli, sal, vinagre i pebre vermell.
Tots en cru :alls mitjans, ametlles, avellanes torrades, nyora, molla de pa xopada de vinagre, oli i sal
Ingredients pel plat
Escarola, bacallà esqueixat i dessalat, tonyina dessalada i esqueixada, anxova i olives arbequines.
Acompanyat de varies truites, com a mínim de dos tipus. Les típiques són de fesols o mongetes seques i espinacs.
Escaroles, bacallà esqueixat i dessalat, tonyina dessalada i esqueixada, filets de seitó dessalats, olives arbequines i negres.
Com es serveix
La salsa es posa als ingredients del plat, unes dues hores abans de ser menjat per tal que l’escarola quedi masarada. Es diu que l’escarola queda cuita amb la salsa.
La salsa es posa als ingredients del plat tot just quan es comença a menjar. Com una amanida.
L’Enciclopèdia Catalana diu: “Amanida és un plat compost principalment de verdura amanida amb sal, oli, vinagre, etc.”.És exactament el que fan els de Vilanova amb l’escarola i la salsa.
Si també consultem la paraula xató a l’Enciclopèdia Catalana d’edicions anteriors, veurem que hi diu, “plat típic del Vendrell”. Si la consulta la fem avui, veurem que hi diu, “plat típic del Baix Penedès i del Garraf.”
Al Vendrell existeix, i en cap d’altre població no existeix, la Universitat del Xató de Catalunya. Aquesta és una associació culinària creada el 1988 amb l’objectiu de reclamar la paternitat del xató i fomentar el seu coneixement i contribuir a la seva difusió. Aquesta és col•laboradora de la celebració de la Xatonada Popular, imparteixen classes de xató a les escoles de la vila i de la comarca del Baix Penedès.Els associats poden arribar a ser Mestre Xatonaire d’Honor, Mestre Xatonaire Major, Promotor o Mestre Xatonaire. Tots ells estan investits amb una toga dels colors de la bandera del Vendrell, blava i verda. Als guanyadors anuals del concurs de xató, se’ls nomena Mestres Xatonaires.
Dita de guerra d’aquesta universitat : “És sabut per tothom que nostre senyor va fer el mon en 6 dies i el que va fer 7, va descansar per menjar un plat de xató del Vendrell.” Hi pot haver un xató més antic ????
Gràcies al fet què la Universitat del Xató va a les escoles a ensenyar-ne a fer, cada any per la xatonada popular, tenim més de 250 nens i nenes fent xató a la Rambla. Aquesta, també és una qüestió important a tenir en compte, perquè cap altre població te tants xatonaires infantils de 8, 9 i 10 anys. L’exhibició de xatonaires infantils és digne de veure. Tots uniformats amb el davantal i picant al morter sobre unes taules llarguíssimes. Un al costat de l’altre. El fet de tenir tants xatonaires infantils ha estat públicament reconegut per Vilanova, Vilafranca i Sitges.Enguany ha fet 20 anys que s’ensenya a fer xató a les escoles.
Si parlem de la ruta del xató, també hi tenim molt a dir perquè existeix gràcies a la iniciativa el senyor Pere Martí Bargalló. Un vendrellenc que sempre va apostar fort per aquest plat. Gràcies a les seves converses, la ruta del xató va començar amb Vendrell, no cal dir, Vilanova, Sitges i Vilafranca. Aquests últims elaboren un vi exprés de la ruta del xató.
De concursos de xató, actualment se’n fan a tots els municipis que formem part de la ruta, però el Vendrell, un cop més, va ser el pioner. Enguany hem fet la 21edició.
Vendrell i Vilanova també fem diferent el concurs de xató. Vilanova fa concurs de la salsa i a Vendrell, fem el concurs del plat complet : escarola, bacallà esqueixat i dessalat, tonyina dessalada i esqueixada, anxova, olives arbequines i les truites juntament amb la salsa que es deixa reposar perquè l’escarola quedi cuita.
A Vilanova es presenten a concurs amb un morter i al Vendrell amb una caçola amb tapa que lliura l’organització perquè totes siguin iguals i no es conegui l’autor. Al Vendrell, cada concursant elabora el plat complet (menys les truites que es porten de casa fetes) a la Rambla. Des d’escalivar, picar al morter i muntar al plat. La caçola tapada està numerada per garantir l’anonimat. Un cop el jurat n’ha triat una, l’organització desvetlla el nom del guanyador.
Malgrat tot això, també haig de dir que celebro l’esforç de tots per saber treballar conjuntament i acceptar que un dels aspectes positius d’aquest plat és la diversitat i les varietats en la seva recepta, però……………….també se m’escapa dir que el millor i el més bo és el del Vendrell !!!!
Una amiga del bloc (El Vendrell)

16 de febrer 2007

"L'església del mar"

Per Mediterrània

Aquesta vegada solament us volia aconsellar, un llibre fantàstic, (per sinó ho heu llegit), és “L’església del Mar”, a mi particularment m’ha quedat marcat com un dels millors de tots. Hi ha molts ingredients intriga, religió, erotisme, abusos, la pesta, La Inquisició, noblesa, nous rics, i un llarg etc. Sense fi. Amb les primeres planes ja vaig quedar totalment absorbida. La crítica també és molt bona, i comparant-lo amb “Els Pilars de la Terra”, jo també el compararia amb “Els Miserables”, que em van encantar, tot sent del mateix estil, no se si seria aquest el millor per ser l’últim, de totes maneres tots tres son molt recomanables; ara, adverteixo que “Els Miserables”, vaig trigar en llegir-lo uns 2 anys, tenia massa història de l’època, i m’adormia, dos toms amb casi 1000 pàgines i lletra minúscula, potser del 6, però la trama era genial.
“L’Església del Mar”, no podia parar de llegir, uns quants llibres com aquest i deixo la tele, les i internet per sempre, entre d’altres possibles coses que es puguin fer de nit. Per cert, si algú vol que li deixi, ja el tinc deixat, i com això dels deixar llibres i cd’s, ja sabeu com va, no se quan m’ho tornaran.
També comentar, que vaig aprendre a saber molt més d’aquella època, a part de les costums, els oficis, hi han algunes que han desaparegut i d’altres que han evolucionat.
I desprès, vaig anar a veure la Catedral de Santa Maria del Mar, no havia anar mai, i havia de respondre a algunes preguntes, per a satisfer la meva curiositat.

LA CRÍTICA
Llibre: «L’església del mar»

En llegir aquest llibre és inevitable que et vingui al cap la història que s’explica a «Els Pilars de la Terra», de Ken Follet. La història té uns certs paral•lelismes: la història de la població europea de l’edat mitjana, al voltant de la construcció d’un temple, l’inici de la història d’unes persones que pateixen els excessos dels nobles locals, el naixement d’un nen que està a punt de morir, la fugida… tot això recorda al gran llibre de Ken Follet.

La novel•la l’he trobada molt trepidant, una gran història de personatges anònims que viuen el seu dia a dia. Personatges que han quedat oblidats, però que han deixat senyals ben evidents i que han arribat als nostres dies. Ràpida i absorbent lectura, ràpidament ens identifiquem amb els personatges principals i ens agradaria ocupar el seu lloc i transportar-nos a la seva època. Ens mostra com era la vida dels catalans d’aleshores, els nobles i els menestrals. Una vida ben diferent a l’actual.

Escrita en un català fàcil de llegir (català del segle XXI i no pas del segle XIV), amb una història que es manté activa durant tot el llibre, des de la primera a la última pàgina.
De la contraportada

Una catedral construïda pel poble i per al poble en la Barcelona medieval és l’escenari d’una trepidant història d’intriga, violència i passió.
Segle XIV. La ciutat de Barcelona és en el seu moment de màxima prosperitat; ha crescut cap a la Ribera, l’humil barri dels pescadors, on els seus habitants decideixen construir, amb els diners d’uns i l’esforç d’uns altres, el temple marià més gran que hom ha conegut: Santa Maria de la Mar.
Una construcció que és paral•lela a l’atzarosa història d’Arnau, un serf de la terra que fuig dels abusos d’un senyor feudal i es refugia a Barcelona, on es converteix en ciutadà i, gràcies a això, en un home lliure. El jove Arnau treballa com palafrener, bastaix, soldat i canvista. Una vida extenuant, sempre a l’empar de l’església de la Mar, que el portarà de la misèria del fugitiu a la noblesa i la riquesa. Però en aquesta posició privilegiada també li arriba l’enveja d’altres ciutadans que ordeixen una sòrdida conjura que posarà la seva vida en mans de la Inquisició…
L’església del mar és una trama en la qual s’encreuen lleialtat i venjança, traïció i amor, guerra i pesta, en un món marcat per la intolerància religiosa, l’ambició material i la segregació social. Tot això converteix aquesta obra no només en una novel•la excepcional, sinó també en la més fascinant i ambiciosa recreació de la llum i les ombres de l’època feudal.
Trama (algú la pot considerar un spoiler)
La història es situa a Barcelona, al segle XIV. En un dels moments de màxim esplendor del Regne d’Aragó, s’està construint l’església oficial (l’actual Catedral de Barcelona) i al barri marítim també hi ha una construcció d’un temple religiós. A diferència de la Catedral és un temple fet directament pel poble. Aquesta església ha arribat majestuosa al dia d’avui: Santa Maria del Mar.


Al voltant de la construcció d’una església de les dimensions de Santa Maria del Mar han succeït milers d’històries; totes elles oblidades avui. En aquesta novel•la Ildefonso Falcones, un advocat barceloní, ens explica una història fictícia però que ben bé podria haver estat realitat.
Bernat Estanyol fuig l’any 1320 de les seves terres a Navarcles (el Bages) amb el seu fill Arnau, acabat de néixer. Van a Barcelona, a cercar la llibertat i deixar de ser serfs (és a dir, de ser virtualment esclaus a ser ciutadans). Un cop arribats a Barcelona, la vida s’estabilitza durant uns anys fins que arriba l’epidèmia… i amb ella la revolta. Arnau queda orfe i ha de començar a treballar en l’ofici més dur, el de mosso carregador del port: es converteix en un bastaix. Els bastaixos són els responsables de portar les pedres des de Montjuïc fins a Santa Maria del Mar, cosa que fan mentre no han de descarregar cap vaixell al Port de Barcelona.
Passen uns quants anys, durant els quals Arnau participa en la guerra (retratada com una mostra més d’opressió contra la població civil). Més endavant, fa amistat amb un comerciant jueu de Barcelona i la seva vida canvia: passa a ser canviador i es converteix en una de les majors fortunes del país. Això no passa desapercebut pel major consumidor de diners, el Rei Pere el Cerimoniós, que li dóna un títol de noble i una pupil•la com a muller. I assoleix un gran càrrec: és el nou cònsol de mar de Barcelona. Mentre, l’amor de la seva vida el té ben a prop (i a la vegada, ben lluny).
Però les seves relacions amb la jueria no són ben vistes per tothom i la seva riquesa cobejada. Aquí entra en acció el protagonista que faltava: la Inquisició. Arnau toparà amb ells i en patirà les conseqüències. Fins al punt d’estar a punt de ser condemnat per heretge i endimoniat.
El poble de Barcelona no ho permetrà…
————————–De ViquipèdiaL’església del mar és una novel•la històrica sobre la vida a Barcelona durant el segle XIV. La història té com a nexe d’unió la construcció de Santa Maria del Mar, al barri de la Ribera i la vida de les persones de l’època.


TramaAdvertiment: A continuació, pot haver-hi informació detallada sobre l’argument. Més informació.La història es situa a Barcelona, al segle XIV. En un dels moments de màxim esplendor del Regne d’Aragó, s’està construint l’església oficial (l’actual Catedral de Barcelona) i al barri marítim també hi ha una construcció d’un temple religiós. A diferència de la Catedral és un temple fet directament pel poble. Aquesta església ha arribat majestuosa al dia d’avui: Santa Maria del Mar.Al voltant de la construcció d’una església de les dimensions de Santa Maria del Mar han succeït milers d’històries; totes elles oblidades avui. En aquesta novel•la Ildefonso Falcones, un advocat barceloní, ens explica una història fictícia però que ben bé podria haver estat realitat.Bernat Estanyol fuig l’any 1320 de les seves terres a Navarcles (el Bages) amb el seu fill Arnau, acabat de néixer. Van a Barcelona, a cercar la llibertat i deixar de ser serfs (és a dir, de ser virtualment esclaus a ser ciutadans). Un cop arribats a Barcelona, la vida s’estabilitza durant uns anys fins que arriba l’epidèmia… i amb ella la revolta. Arnau queda orfe i ha de començar a treballar en l’ofici més dur, el de mosso carregador del port: es converteix en un bastaix. Els bastaixos són els responsables de portar les pedres des de Montjuïc fins a Santa Maria del Mar, cosa que fan mentre no han de descarregar cap vaixell al Port de Barcelona.Passen uns quants anys, durant els quals Arnau participa en la guerra (retratada com una mostra més d’opressió contra la població civil). Més endavant, fa amistat amb un comerciant jueu de Barcelona i la seva vida canvia: passa a ser canviador i es converteix en una de les majors fortunes del país. Això no passa desapercebut pel major consumidor de diners, el Rei Pere el Cerimoniós, que li dóna un títol de noble i una pupil•la com a muller. I assoleix un gran càrrec: és el nou cònsol de mar de Barcelona. Mentre, l’amor de la seva vida el té ben a prop (i a la vegada, ben lluny).Però les seves relacions amb la jueria no són ben vistes per tothom i la seva riquesa cobejada. Aquí entra en acció el protagonista que faltava: la Inquisició. Arnau toparà amb ells i en patirà les conseqüències. Fins al punt d’estar a punt de ser condemnat per heretge i endimoniat.El poble de Barcelona no ho permetrà…Personatges principals• Bernat Estanyol, serf dels senyors de Bellera a Navarcles (Bages) que fuig amb el seu fill Arnau cap a Barcelona per obtenir la llibertat• Arnau Estanyol, protagonista central de la història. Inicialment, com a noi, viu al Palau dels Puig i després treballa com a palafrener, bastaix, soldat i canvista fins aconseguir, per gràcia del Rei Pere el Gran, un títol nobiliari. També es nomenat Cònsol de Mar de Barcelona• Joan Estanyol, fill adoptiu de Bernat Estanyol. La seva mare va mantenir relacions fora del matrimoni, raó per la que el seu marit la va tancar de per vida. A la seva mort, Bernat Estanyol l’adopta. De gran es converteix en frare dominic i inquisidor.• Mar Estanyol, filla adoptiva d’Arnau. El seu pare va morir com conseqüència de la pesta i Arnau la va adoptar.• Sahat/Guillem. Esclau musulmà i amic d’Arnau, cedit per un mestre jueu. L’ajuda en la seva vida de canvista.• Francesca Estanyol, dona de Bernat i mare d’Arnau. Els abusos del senyor de Bellera la converteixen en una prostituta.
Dades del llibreTítol: «L’església del mar»Títol original: «La catedral del mar»Autor: Ildefonso FalconesTraducció al català: Carles Urrittz666 pàgines1a edició (març 2006)ISBN: 84-01-38692-6

Publicat també a "Fem un cafè?"


Mediterrània

09 de febrer 2007

ELS CIVILITZATS




Per Mediterrània

Ja fa uns anys, vaig estar treballant per a una ONG que es diu Survival. I dic treballant, perquè de fet, quan dius que treballes per una ONG, els demés estan pensant en que ets un “voluntari”, i un voluntari significa sense amin de lucre, o sigui, parlant clar, sense cobrar, que no era el meu cas, perquè no ho podria haver fet sinó hagués sigut així.
El que em feia més ràbia, es que quan explicaves que treballaves a una ONG i que cobraves, i que reconeixia que havia sigut voluntari el fet de treballar allà, com és també sempre voluntari treballar a un altre lloc, era aleshores quan a la cara de la gent t’anaves convertint, en uns segons, d’una bona persona a una no tan bona, o tirant cap a dolenta, en definitiva t’estaven començant a mirar com si es tractés d’algú que li esta robant als “pobres”. Valorant el tema, em feien sentir com si treballés a una empresa de productes tòxics i que era igual emplenar el planeta de porqueria, que el que estava fent jo.
No es que em considerés més bona persona que els altres o que l’opinió dels altres m’afectés i volgués argumentar per fer entendre als demés estava fent quelcom altruista, sinó que treballant aquí ajudava a algú, al igual que treballant a un altre lloc (aquí sortia l’advocat del pobre que tinc a dintre, i intentava desmuntar aquestes formes tant particulars o generals de veure la vida) perquè la diferència estava en que o treballes per algú per engrossir la seva butxaca o simplement, per fer més prospera o sostenible l’empresa d’un altre, i per els que estava fent jo en aquell moment, era per defensar els drets d’uns altres, amb la meva mínima aportació, però que per a mi era més important, i que el tema de cobrar o no per aquesta feina, era un simple fet de subsistència, igual que a un altre lloc. I de fet, m’estava gaudint tant, amb aquesta feina, que no semblava una feina, i de vegades dubtava si ho estava fent per a mi o per els yanomamis.
La meva comesa era explicar la vida i “desvida” dels yanomamis als nens de les escoles, com si d’un conte es tractés, i treballar amb nens és sempre molt i molt reconfortant, amb aquesta visió que tenen tant particular. Us explicaré avui, una mica de la seva forma de vida i costums, intentaré no fer cap incís amb el que han hagut i estant passant, perquè per això estan els mitjans de comunicació, que sembla que és la seva única manera de guanyar-se la vida, denunciar les notícies infortunades (o que interessen, en aquest cas com que no deuen tenir petroli, tampoc en parlen). D’aquest tema podeu trobar informació a milers de planes a la web, per si voleu saber qui eren els dolents a les pel•lícules d’indis.
En realitat, la intenció inicial d’aquest escrit era veure les formes diferents de veure o actuar des d’un punt de planeta o des d’un altre, o des de la casa del costat, encara que ara veig que m’he desviat una mica de la fita inicial.


Yanomamis o “fills de la lluna”, segons ells, i deixant de banda a Darwin, el seu origen és aquest:
“La lluna vivia en el cos d’un gran Xaman*. Quan aquest es va morir, la lluna va sortir a vagar pel cel, però va tornar a la terra per a menjar-se les cendres dels seus ossos. Quan la van veure, els parents del Xaman li van disparar fletxes, però les fletxes queien sense fer-li mal. La lluna s’amagava darrera els núvols, i les evitava. Però a la fi, una fletxa li va donar i va començar a basar sang, que queia sobre la terra, D’aquestes gotes van néixer els yanomamis.”. (*Xaman és una persona amb la capacitat de caminar entre dos móns, el físic i el mon espiritual, a través d’un estat alterat de la consciència).
I així comença la seva història dels yanomamis, i de segur que desprès podem aprendre alguna cosa d’ells, o que havíem oblidat o que estem lluitant per recuperar. De fet, ens podrien venir a donar classes per a ajudar a civilitzar-nos (als “civilitzats”).
Per posar-vos en situació, els yanomamis és un “poble” indígena de l’Amazona, hi ha alguns que diuen que estan fa més de 50.000 anys poblant la zona, altres que 25.000 i que és el testimoni vivent del neolític, (pel que seria difícil trobar aquí algun topònim català), hi queden uns 20.000 yanomamis, com tots nosaltres, estan també en perill d’extinció, la diferència es que ells no s’ho mereixen.

Estan repartits en grans cases comunals anomenades “yanos”, que alguns diuen que poden arribar a ser fins a 400 habitants, però es que cada vegada son menys, i que la realitat és que els poblats més grans serien de 200 i els més petits de 20. Aquestes les construeixen en forma d’anell de 40 mts de diàmetre, el centre és obert amb un ampli espai per a celebracions de danses i cerimònies. Cada família posseeix la seva pròpia foguera sota la zona coberta, i cadascuna dorm en hamaques al voltant d’aquesta foguera. (Aquí el tema de la vivenda no és un problema).



Les llengues que parlen son la yanomami, la sanima que segons l’antropòloga María Eugenia Villalón son unes del les llengues son de las más robustes entre las indígenas de Veneçuela, i també està la Ninam i la Yanomam.
La qualitat de saber caçar està molt envejada ja que és una cosa essencial a l’hora de trobar parella. Cap caçador menja els animals que ell ha caçat sinó que la reparteix entre els seus familiars i amics del yano, sobretot als que no han pogut o no han volgut anar de cacera, però també la reparteixen entre el pare i els germans de la noia que el caçador vol obtenir com esposa. Així estarà molt ven vist, ja que obtindrà un dels dos valors més importants pels yanomamis: la igualtat i la capacitat de compartir. (Compartir, sí, això que li diem als nens que han de fer, i que nosaltres no practiquem, perquè solament duen ser les joguines les que es comparteixen).

De la mateixa manera que el caçador comparteix la seva carn ell rep la carn d’altres caçadors. Els yanomamis dediquen 4 hores diàries de treball per a aconseguir els seus aliments.(altra cosa que ens porten d’avantatge, d’aquí a 20.000 anys, pot ser tindrem reduïda la jornada laboral i poder-nos dedicar més a la nostra família).
L’agricultura que ocupa el 80% alimentació, cada dos o tres anys han d’abandonar l’hort i obrir nous camps per a cultivar mentre l’altre tros es va tornant altre cop bosc (el que ens explicaven a l’escola la teoria, sense pràctica, del “barbecho” de deixar la terra descansar i fer un cicle perquè es recuperi la terra, sense productes transgènics, etc )
La Pesca, pesquen amb fletxes i se sol fer amb drogues que deixen mig estabornits als peixos o amb arc i fletxes. Fan servir unes drogues vegetals que no els fa cap mal al medi ambient i els peixos que no han estat pescats es recuperen ràpidament. (molt per apendre aquí també, que haurien d’informar a aquests que realitzen la pesca rastrera o d’altres formes).
Els yanomamis distingeixen dos tipus de cacera: una anomenada “rami”, amb la qual asseguren les necessitats diàries de carn, i una altra anomenada “heniyomou”, que realitzen tots els barons de la comunitat quan preparen una gran celebració o volen agradar a alguns hostes especials. (primer mandament del regne animal, mata solament quan tinguis gana)

Quan l’heniyomou es fa per un funeral, la cacera ritual s’inicia en les primeres hores de la nit amb l’entonació d’una sèrie de cantells senzills i poètics anomenats heri i danses executades per adolescents d’ambdós sexes. El ritu dura diverses nits. Els joves improvisen els seus cants al mig d’una alegria desbordant de riures i bromes obscenes. En la celebració del ritu mortuori o reahu s’acostuma, encara que no és imprescindible, el consum col•lectiu de les cendres dels morts, prèviament mòltes en un morter funerari. Mentre les dones ploren, els homes, parents i amics del difunt, es col•loquen en cercle per prendre una sopa de plàtan en la qual s’han barrejat les cendres. Si el difunt ha estat mort a les mans d’un enemic, els homes clamen revenja. (d’aquesta part, res a dir, solament que segueixo preferint el pa amb tomaca. Com diuen, ningú és perfecte).
Quan un yanomami mor el seu nom no s’ha de pronunciar per algun temps per a no agredir la seva memòria, la qual cosa pot ser un problema si es t’anomenes, per exemple, Shoco, ja que també identifica a l’ós meler que prolifera a les selves del sud de Veneçuela i nord del Brasil on habita aquest poble aborigen.
Durant les cerimònies és freqüent el consum ritual de tabac i yopo. Així entren en contacte amb el món sobrenatural, curen malalties i transmeten la seva memòria col•lectiva. (Espai lliure sense fum, o no, tampoc tenen aquest problema).
Els yanomami viuen nus. Els homes es lliguen el prepuci amb un cordó de cotó que envolta la cintura, per mantenir el penis alçat i adherit al ventre. Més com a penyora decorativa que de vestir, les joves utilitzen guayucos de cotó. (aqui si que deu ser roba 100% natural, i poca viagra).
Homes i dones es tallen el cabell negre i llis en forma arrodonida i es tonsuren. Acostumen pintar-se el cos amb una sèrie de colorants. Per obtenir el color vermell usen principalment onoto, mentre que per al morat barregen onoto amb una resina anomenada caraña.( els productes de bellesa, sense que cap animal surti lesionat).
Be, definitiva els yanomamis ens podrien ajudar molt, a civilitzar-nos, temes que ells ja tenen dominats, la igualtat, compartir, tema de vivenda resolta, jornada laboral curta. També en la forma d’alimentar-nos i d’aconseguir-lo, així com a d’altres temes, en la roba natural sense tinc perjudicials, i en els productes de bellesa també naturals. I no necessiten contenidors per reciclar, per que com diuen les iaies “No es més net el que més neteja, sinó el que menys embruta”.

Publicat també a: Fem un cafè? el 9-2-07
Mediterrània



02 de febrer 2007

Toponímia Catalana al Sud de la Península Ibérica (o "Tierra de Nadie?)

Publicat el 2 de febrer al bloc: Fem un cafè?
------------------------------------------------------------
Avui inaugurem una nova secció que s’anomenarà, “I dic jo que…”. Amb aquest títol ens aproparem al pensament creatiu, la recerca constant i la gran capacitat de comunicació de Mediterrània, la nostre nova col•laboradora.

Mediterrània ens parlarà, des del seu punt de vista, sobre diferents temes; amb un particular sentit de l’observació i de la ironia. Després de llegir el que escriu és molt difícil quedar-se indiferent. Al final del text, el lector acostuma a quedar immers en una reflexió deliciosa engalanada de somriure. Una molt bona manera d’encetar el dia.

Moltes gràcies, Mediterrània, per la teva decisió d’unir-te al bloc.

Jordi Ventura


TOPONÍMIA CATALANA AL SUD DE LA PENÍNSULA IBÉRICA (o “TIERRA DE NADIE”?)

Per Mediterrània


A la meva primera intervenció en aquest bloc, volia escriure sobre els pobles d’arreu del sud de la península amb nom català, simplement per que per a mi, era un tema curiós, ja que els meus ascendents eren d’un poble anomenat Castell de Ferro a Granada, i sabia que existien més pobles amb toponímia catalana per aquesta zona, volia cercar-los, per saber una mica més dels seus orígens. Però be, m’he trobat amb desenganys. Igualment us parlaré del tema, per que m’han sobtat de que a cap d’aquests orígens es fa referència a cap topònim català.
Els pobles que he trobat per aquesta zona serien: Castell de Ferro (Granada), Las Gabias (Granada), La Roda de Andalucía (Sevilla), Colomera (Granada), Roquetas de Mar (Almeria), i la Roda (La Mancha).
Desprès de visitar varis “foros”, etc., he decidit entrar a les planes dels Ajuntaments i d’altres organismes, per que la informació històrica em pogués apropar més a la “realitat”, en la mida del possible.
Començarem per el que diu d’Història a la plana de l’Ajuntament de La COLOMERA:
“Fue emplazamiento romano como demuestra su nombre, procedente del término latino columbaria, que puede traducirse como nido de palomas. Durante la dominación árabe fue Qolumbayra, como la menciona Ibn Hayyan en el siglo X, cuando era una fortaleza construida por el ejército cordobés para hacer frente al rebelde Ibn Hafsun…”


També parlaríem de La Roda de Andalucía, o un altre poble la Roda (la Mancha). En els dos casos segons el que he trobat, la paraula roda ve de la paraula “robda” o de “rotda”, com podreu comprovar a aquestes dos links que us adjunto:
La Història que s’explica a la plana de l’Ajuntament de LA RODA DE ANDALUCÍA, diu així:
“ … Tras estos los musulmanes, donde aparece como ROBDA y convierten su territorio en la frontera de los reinos cristianos de Sevilla y musulmán de Granada. Durante años y hasta el siglo XIII, La Roda se convierte en “tierra de nadie”, ya que la suave y abierta geografía de sus campos permite la fácil incursión y realización de batallas….”



A LA RODA (La Mancha)

“La Roda ha sido históricamente tierra de paso, este hecho hace difícil determinar sus antecedentes más remotos. Dentro de su término municipal se han localizado restos ibéricos y otros posteriores pertenecientes a la etapa romana.Parece ser que el nombre de La Roda deriva, según los expertos, del término árabe “rotba”, relacionado con un impuesto que se pagó por el paso de ganados o bien de “robda”, antigua milicia vigilante de fronteras y caminos que rondaban en torno a los castillos. Fue este el nombre que recibió el antiguo castillo ubicado en el lugar donde hoy se encuentra la iglesia parroquial y donde se refugiaban los “arrobdas” o vigilantes cobradores…”

A la plana de l’Ajuntament de LAS GABIAS

“… La historia moderna de Las Gabias comienza con la reconquista cristiana y la repoblación llevada a cabo por Felipe II, llegando pobladores de distintos puntos de la península. Hasta el siglo XIX pertenecía a los Condes de Gabia y en este siglo XIX era uno de los pueblos más prósperos e importantes de la provincia, con la industria de los tejares en auge y el cultivo de lino, cáñamo y remolacha, hasta que se impone el cultivo del tabaco a comienzos del siglo XX.La formación definitiva del municipio de Las Gabias se produce en el año 1.973, con la fusión entre los antiguos municipios de Gabia Grande y Gabia Chica…. “

A la plana de l’Ajuntament de ROQUETAS DE MAR
“Roquetas de Mar ha sido asentamiento de las culturas neolíticas, almeriense y artélica. Su litoral fue visitado por fenicios, griegos y romanos, aunque no será hasta el siglo XVIII cuando se hable de asentamientos permanentes. Cuando inició su andadura como entidad histórica, estaba constituida como casi todos los lugares musulmanes, por un Castillo defensivo a la orilla del mar y unos cortijos agrupados en torno al mismo… “


Castell de Ferro (Granada)
..“Castell de Ferro es un pueblo de la provincia de Granada cuya capitalidad es GUALCHOS situado en la Alpujarra baja, entre los términos municipales de Lujar y Calahonda, está construido en su mayor parte en la falda de un cerro de piedra caliza en cuya cumbre existe un castillo de origen ROMANO de donde posiblemente proviene el nombre de Castell de Ferro (Castil de Ferro ), Este municipio se divide en dos núcleos de población bien definidos: Gualchos y Castell de Ferro…”
També sobre Castell de Ferro
Dice Pascual MADOZ en su “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar”, que ” La población de Castel de Ferro es presumible sea tan antigua como su castillo, cuya obra parece ser romana; parece probable que dicho castillo se edificaria por la importancia militar de este punto, para la defensa marítima y resguardo de sus costas y pesquerías…”….”El mencionado castillo se compone de una torre rectangular del tiempo de los romanos, hecha de mampostería y de 60 pies castellanos de altura, 70 de longitud y 40 de anchura, con un espigón a su frente meridional, construido en el siglo XVI, que avanza al S., terminando en una batería de con 6 piezas de hierro, una sola montada, pero enteramente inútil….”
——————————————————————————————
He arribat a varies conclusions desprès de veure tota aquesta informació, una, que per suposat que no tenen res a veure amb toponímia catalana, i que havia sigut una bogeria pensar-ho. I m’he imaginat que anava un català o catalana, que potser no sabia que ho era o d’on era, i que posava al nom al poble i marxava sense deixar rastre. O que a aquestes planes l’obviaven o la passaven per alt aquesta part, potser seria políticament incorrecte, i així buscar molt més enrera en el temps per trobar algun mot que es semblés, com és el cas de les Rodes (rotda o robda) o com en el cas de la Colomera o “Castil de Ferro” que s’en van al llatí, així, és molt més fàcil per tots.
O sigui que amb això vull dir, que perdoneu per ficar-vos a els meves simpleries, i fer-vos pensar que hauria possibilitat de que sigués cert. També cert és, que he trobat algún boig, com jo rondan per internet , al Raco Català que diu:
“L´altre dia vaig estar per la zona sudest de la comunitat andalusa, a Castell de Ferro, on vaig fer unes fotos amb una estelada i una Creu de Sant Jordi ben maques.Tota la zona d´Almeria i part de Granada i Jaen, és plena de toponímia catalana. Aprop de Sevilla existeix un poble que es diu La Roda de Andalucia. A la costa granadina tenim Castell de Ferro, amb les restes d´un castell possiblement català, car he llegit que és possible que aquell poble costaner fos base militar la la flota catalana; a l´escut de la localitat hi apareix la senyera, tot i que li han tret un pal vermell. A Almeria, la bandera local és la Creu de Sant Jordi. Per la província, n´hi han tot de “rambles”, i encara es conserva vocabulari català (embolicar, “boria” (per “boira”…). Per la zona de Granada tenim noms de pobles tals com Castell de Ferro, Colomera, Las Gabias….” signat per El Patriota.
Però be, si es massa patriota, tampoc deu ser massa objectiu, i cadascú veu el que li agrada veure o escoltar.
També, he trobat que diuen que Castell de Ferro, Castell ve d’un mot motzàrabe, i Ferro com que està en un “Cerro”, Ferro ve de “Cerro”, és ben cert que si semblen. Ara, alguna cosa inútil al castell si que es de ferro, com diuen, i també deu ser una simple casualitat. I que Roquetas deu venir de “croquetas”, per que no…, ja posats.
El meu pare, que m’explicava, sempre, sobre aquest poble que havia estat de colons catalans, un poble costaner de pescadors, que alguns noms de carrers eren catalans (el vivia al carrer Catalanes, que encara existeix), hi ha algun ara com c/ Diques, i que hi havia alguns cognoms catalans (com Ferré o Caparrós) als vilatans a aquella època ( i ara també).
Desprès de veure tot el que he trobat, per suposat que no li explicaré res del tema, més aviat per no treure-li la il•lusió, però també he pensat que potser era un conte que m’explicava de petita i m’el vaig creure.

Mediterrània

TOP CATALÀ

El Bloc de la Mediterrània

Estadisticas Gratis