LES ORENETES ( capítol 1)

Des d'aquí donem la benvinguda a Raul, que s'incorpora al nostre bloc amb una entrada fantàstica de les Orenetes, i una nova secció que ell l'anomena

Per Naturalesa.

Ell, que tenia por de no arribar a l'alçada, de ben segur que ens deixa a tots al darrera sense cap esforç...

Des d'aquí, et desitgen que gaudeixis escrivint de tot el que et rodi pel cap.

Moltes gràcies, de part de tots nosaltres. per entrar a formar part d'aquest bloc d'amics.

Mar

************************************************************

Hola a tots els lectors d’aquest magnífic bloc, i evidentment a la seva creadora : la MAR.

Gràcies a crear aquest espai, fa que molts de nosaltres hi invertim una estona del nostre temps a informar-nos de coses noves i també a llegir moltes inquietuds de persones que, en el meu cas, ni conec. Tot això fa que aquest bloc sigui com una joguina de nens grans i que ens serveix per enriquir, fins i tot, les relacions personals, encara que en la majoria de casos… desconegudes.

Després de la petita introducció, jo em vull afegir a tots vosaltres per tal d’escriure totes aquelles coses que sota qualsevol punt està englobat en la capçalera del bloc; amoïnar, entristir, alegrar, … o qualsevol inquietud que tingui. Espero ser un col·laborador més i poder estar a l’alçada corresponent.

Raul

LES ORENETES ( capítol 1)

Per començar, us explicaré una història. Des de fa gairebé 5 anys, que aquests ocells tant estimats a les nostres contrades, em fan perdre el son. No mal penseu res. Però mai millor dit: em fan perdre el son.

Com tots sabeu, a l’estiu la temperatura dins de les cases augmenta de manera considerable, i la solució tradicional, és obrir les finestres a la nit per tal que la corrent d’aire fresc circuli i s’emporti una mica aquell baf que en el decurs del dia s’ha dipositat a l’interior de casa nostra. Ahhhh!!!!!!, no ho havia dit, casa meva està aïllada dels sorolls de la contaminació nocturna de vehicles, i altres sorolls fruit del progrés, per tant, obrir les finestres és habitual.

El problema ve després… a hores de matinada… el silenci i la pau nocturna es trenquen pel cant d’un grup d’orenetes, que, suspeses dels fils d’electricitat, parlen i parlen entre elles sense parar com si estiguessin en un mercat. De ben segur que a molts de vosaltres els hi encantarien poder gaudir d’aquest concert de matinada, però el que és a mi, la mateixa cançó cada dia, és com si escoltes un BIS musical diari.

El meu son es trenca i és aleshores, que escoltant el cant dels ocells començo a pensar en coses del dia passat , o del proper, coses..............., que poden ser preocupacions, o il·lusions........ però … tot ................pel cantar de les orenetes. En definitiva, passo de l’estat de somni a l’estat del pensament en un no res….

I quan em llevo i em miro al mirall, les ulleres del matí son el reflex de la mala nit que he passat.

A més a més, per si no n’hi hagués prou, ara fa dos anys, van decidir, i sense consultar, establir-se dins a casa meva. Beee, no ben be dintre, però si a cobert d’una teulada que hi ha a la part posterior de casa meva. Primer van decidir fer el niu enganxat a una biga, i després van fer la família gran. Tres orenetes petites van començar a treure el cap, mentre els seus pares els hi anaven portant menjar. Allò era un anar i venir constant.

Els dies van anar passant fins que els hi va arribar el moment de caminar i després volar.

Era curiós veure com els pares ensenyaven als fills a volar. Era tot un espectacle. Cada dia el vol s’allargava més i més, fins a la llibertat de l’espai aeri.

En fi, de ben segur que aquelles que eren petites i que van aprendre a volar a casa meva, ara son també de les que venen a cantar a la matinada i em desperten. La vida és una roda.

Raul