27 d’abril 2007

La meva història ... El gran mestre

Per Anònim

En Pío, era tot un tarambana. El recordo amb els seus cinquanta amb una samarreta de ratlles blanques i blaves combinat amb uns pantalons blancs, que li quedava be i tot. Feia olor a colònia de nens, barrejada amb una olor dolça pròpia seva, que realment em molestava. Molt prim i alt. Mirat així, podria semblar un mariner, però el portava tot amb una elegància innata i amb un tarannà especial.

Era un home que des de sempre la llibertat havia sigut la seva bandera, lliure en els amors, que ja no tenia a capaços com abans, de fet, ja no en tenia cap, i es refugiava darrera de l'alcohol. Cotxes esportius, rosses al costat per fer el quadro més maco, empreses a la ruïna, una vida plena daltabaixos, de coses falses o raons que omplien la seva buidor interior.

Molt llest i capaç d'emprendre qualsevol empresa que es proposes, però a l'etiqueta de la seva caixa posava, Molt Fràgil, es trencava com el vidre, i el líquid de l'ampolla el convertia en més fort i sobre tot més valent davant la resta.

Jo devia tenir uns vint-i-molts pocs anys, quan el vaig conèixer, i no hagués cregut mai que faria tant gran amistat amb aquell personatge tant peculiar, no per la forma en conjunt, sinó per l'edat, era molt classista aleshores. En aquest cas, però, el veia d'igual a igual, i ben be des de l'inici.

Tenia molts secrets a amagar. Feia molts anys que estava separat, i no li agradava parlar del tema, no veia a les seves filles temps enllà, de fet elles no se l'estimàven. Ell , sí ell, tenia la culpa del que va passar aquella maleïda nit embriagués; i a ell li quedava la marca per sempre a dintre seu, i massa tard per demanar perdó.

Feien una fila tots dos plegats! quina de parella d'amics tan entranya, sí, solament eren amics, però es veritat que mirant des de fora, amb ulls d'un poc o molt observador, i amb ganes d'embolicar es podia pensar qualsevol altra cosa, tampoc era gaire usual veure sortir de qualsevol lloc a aquells parell d'amics a qualsevol hora, encara que de vegades eren més de dos.
-
Érem companys de feina, estàvem primer al mateix departament, desprès el destí ens va dur a trobar-nos uns quants mesos a treballar plegats en una ciutat desconeguda, el que va donar lloc a una gran amistat.

Durant uns 4 anys, em vaig convertir en la seva fillola, o en el fillol que no havia tingut mai. Crec que hagués donat la vida per mi en qualsevol moment. De vegades em preguntava, si em veia com a fill o com a filla, segons bufava el vent, o potser com que jo feia veure que era tant radicalment feminista, potser era una mena de posat seu, perquè no em sentís incomoda, no feia mai distincions de sexe, be, alguna brometa. Li devia costar lo seu, sempre em tractava amb carència de feminitat o masculinitat, realment el fet de sentir-me asexual no tenia relativa importància, a mi m'agradava, per fi, descansava a estones, i no ser de cap bàndol, m'afavoria i era refrescant.

Ell m'havia casi afillat, m'havia trobat per ensenyar els seus passos, i tots els llocs que havia anat de jove i de menys jove, tots els consells que mai no em donaria el meu pare, i que ell com a pare tampoc havia pogut transmetre mai, consells molt apreciats que encara segueixo conservant.
-
Gaudia de la meva companyia, perquè veia a través dels ulls d'una jove, la joventut que ell havia perdut, tant enyorada, que li retornava a traves meu, durant un temps ja no es refugiava tant amb la beguda, tenia ara altres motivacions que el feien vibrar d'allò mès.
-
Sempre deia que eren ànimes bessones, mal trobades en el temps.
-
Em portava a llocs sempre ben curiosos, és cert que no havia anat mai o no hagués anat mai si no hagués sigut per ell. I amb la curiositat que va matar al gat, m'aventurava a sense dubtar-lo un segon a deixar-me portar. M'agradaven aquells llocs, per mi eren indrets màgics i alguns proivits, de la Barcelona dels 50 o del 60 o dels 70, no se, a mi em semblaven del segle anterior, El Molino, El Bagdat, el Jamboree, tot per el barri xinès, locals tant antics i plens d'històries de Barcelona. Aquells llocs em feien recordar les tertúlies dels escriptors, o dels pintors, plens de fum i d'olors. Tota aquella gent coneguda en aquelles nits d'aprendre infinit, totes aquelles vides tant marcades, recordo amb un travesti de 50 anys, que de fet solament es travestia per actuar,un pare de família normal i corrent que es treia un extra, i es deixava convidar per altres home, simplement era la seva feina, o t'agrada o no t'agrada deia. Recordo també un Sr. molt molt gran tocant el piano de cara a la paret, un local que anàvem a parar tots els cantants fracassats o vells, que no tenien feina, i el públic anava allà a riure's d'ells, molt trist, però al menys es guanyaven la vida en la feina que hi sentien alguna cosa, i amb l'orgull que no havien perdut, i que recelaven l'esperança de que algun dia en un altra moment tindrien més sort, i perquè no? (recordo una frase, mira Chiquito! tants anys morint-se de gana i ara "A la vejez viruelas"). El que recordo més d'aquell lloc era que durant mig hora havia pensat que era un ninot autòmata, una titella o un putxinel·li gegant, em va costar creure que era de carn i ossos, amb el seu frac, tant prim i baix, a dures penes algunes canes al cabell com a senyal de que havia tingut alguna vegada, però tots junts al mig del cap, donant un quart de volta d'un costat a l'altre. No era una altra cosa que conèixer el mon de la faràndula, però la de baix i des de costat més humà. Un altra dia em va dur a una barra americana, com ell li deia, aquí la meva curiositat d'Alicia em va apropar a un mon exclusiu d'homes, com podia perdre una oportunitat com aquesta d'entrar a un lloc proïvit per a les dones, si hi vaig entrar i no era com jo esperava, bastant trist, jo esperava més moviment, solament un parell de noies, i que convidar-les a una copa costava un ull de la cara, i si que em sentia fora de lloc, inmiscuint-me a un lloc, per cubrir la meva curiositat d'Alicia.

A aquella amistat, li vaig treure tant de suc, i que em sentia una mena de lladre de saber tantes coses a una edat que encara potser no tocava, per a mi era un mestre de la vida, el gran mestre Pío.

Arrell d'aquella amistat, també en vaig fer altres dues amistats, i una estava la clar que seria una amiga especial, però l'altra crec que de no ser per ell i que em va obrir els ulls a altres a altres dimensions no m'hagues atrevit aleshores, i totes dues les conservo com a dos tresors.

Allà on estiguis Pío, una abraçada

Anònim

El Bloc de la Mediterrània

Estadisticas Gratis