ANYS I ANYS, PER MOLTS ANYS..........................
Per Mònica
Avui jo també vull parlar de fer anys, ......... no se perquè serà ¡!!!!! Mar, tu en saps alguna cosa ?????
Recordo quan anàvem a l’escola i veiem els que, aleshores, feien vuitè. Els veiem graaaaanssss. Be, dels de BUP i COU, ja no dic res, perquè eren els vells de l’escola.
Quan nosaltres varem arribar a fer vuité....pffffff de grans i vells res de res, nosaltres ens veiem com sempre, o millor que els nostres antecessors. Només varem deixar de dur la motxilla a l’esquena per portar els llibres enganxat al pit. Els de darrera, si que els veiem petits !
Rèiem pensant quants anys tindríem a l’any 2000 i quedàvem esgarrifats : que grans serem ¡!!!! I va arribar el 2000 i jo, perquè a la resta de companys ja els hi he perdut la pista, em vaig continuar veien igual. Bé, igual, igual potser no...... perquè vaig passar de fer els meus deures a ajudar-los a fer. De portar la bata de casa a l’escola i de l’escola a casa, a rentar-la i a planxar-la. De no descuidar-me l’equip de gimnàstica a tenir-lo a punt perquè no se’l deixin. De fer-me corre per no arribar tard a l’escola, a fer corre ............. beeeeeee...... poca cosa !
També ens crèiem que a partir del 2000 menjaríem pastilles de pollastre rostit, de mandonguilles amb suc i de canelons de l’avia, però no, això no ha arribat, encara que hi ha dies que “ojalà” les tinguéssim a ma. (El tema de la cuina, millor me’l guardo per un altre dia.)
També ens pensàvem que aniríem vestits d’astronauta, potser per la influència d’una de les pel·lícules més importants i conegudes de ciència ficció: “2001: Una odisea en el espacio”, de Stanley Kubrick, projectada el 1968, amb l’ordinador HAL 9000 capaç de tot.
Recordo que els dies passaven sense pressa: anàvem a l’escola, jugàvem, ens avorríem,....... sortíem a passejar amb els pares. Crec recordar que teníem temps per tot. I ara.......... que us haig d’explicar ????? TOT PASSA VOLANT !!!!! Estem a Nadal i en dos dies en col·loquem a carnaval, dos dies més i Setmana Santa, per cert, que ja la tenim aquí !!!!!. Ahhh, i sense voler repetir l’exhaustiva explicació de la Mediterrània, hem de recordar que des de 1582 ens regim pel calendari gregorià amb els mateixos dies al calendari, mesos i dies. Mediterrània, aquest és un missatge per tu: jo si que he arribat al final de la teva exposició. Quin premi m’he guanyat ???
Encara ara, sento a la meva mare quan li preguntàvem : quan falta per ....... ? i nosaltres contestàvem : encaraaaaaaaaaa ????. Ella sempre ens deia el mateix : quan sigueu grans, ja veureu que ràpid passa el temps.
Potser és veritat que ens fem grans ???? però no, no pot ser perquè els nostres nens també diuen que tot passa molt ràpid. (aquest tema també el deixo per un altre dia).
Mar, ja ho veus, encara que anem fent anys, no tot canvia. Als que fa anys ja tenien l’edat que tu tens ara, si que els veiem grans. Nosaltres nooooooo, al menys jo, jajajajajajaja. Només hem passat de ser la protagonista de casa, a ser la coo-directora (més que res perquè no s’enfadi ningú). No seiem a taula per menjar pastilles i no anem vestits d’astronauta. Això si, el temps passa en un buffffffffff !!!!!
Benvinguda al club i MOLTES FELICITATS !!!!!!!!
Mònica
Quan nosaltres varem arribar a fer vuité....pffffff de grans i vells res de res, nosaltres ens veiem com sempre, o millor que els nostres antecessors. Només varem deixar de dur la motxilla a l’esquena per portar els llibres enganxat al pit. Els de darrera, si que els veiem petits !
Rèiem pensant quants anys tindríem a l’any 2000 i quedàvem esgarrifats : que grans serem ¡!!!! I va arribar el 2000 i jo, perquè a la resta de companys ja els hi he perdut la pista, em vaig continuar veien igual. Bé, igual, igual potser no...... perquè vaig passar de fer els meus deures a ajudar-los a fer. De portar la bata de casa a l’escola i de l’escola a casa, a rentar-la i a planxar-la. De no descuidar-me l’equip de gimnàstica a tenir-lo a punt perquè no se’l deixin. De fer-me corre per no arribar tard a l’escola, a fer corre ............. beeeeeee...... poca cosa !
També ens crèiem que a partir del 2000 menjaríem pastilles de pollastre rostit, de mandonguilles amb suc i de canelons de l’avia, però no, això no ha arribat, encara que hi ha dies que “ojalà” les tinguéssim a ma. (El tema de la cuina, millor me’l guardo per un altre dia.)
També ens pensàvem que aniríem vestits d’astronauta, potser per la influència d’una de les pel·lícules més importants i conegudes de ciència ficció: “2001: Una odisea en el espacio”, de Stanley Kubrick, projectada el 1968, amb l’ordinador HAL 9000 capaç de tot.Recordo que els dies passaven sense pressa: anàvem a l’escola, jugàvem, ens avorríem,....... sortíem a passejar amb els pares. Crec recordar que teníem temps per tot. I ara.......... que us haig d’explicar ????? TOT PASSA VOLANT !!!!! Estem a Nadal i en dos dies en col·loquem a carnaval, dos dies més i Setmana Santa, per cert, que ja la tenim aquí !!!!!. Ahhh, i sense voler repetir l’exhaustiva explicació de la Mediterrània, hem de recordar que des de 1582 ens regim pel calendari gregorià amb els mateixos dies al calendari, mesos i dies. Mediterrània, aquest és un missatge per tu: jo si que he arribat al final de la teva exposició. Quin premi m’he guanyat ???
Encara ara, sento a la meva mare quan li preguntàvem : quan falta per ....... ? i nosaltres contestàvem : encaraaaaaaaaaa ????. Ella sempre ens deia el mateix : quan sigueu grans, ja veureu que ràpid passa el temps.
Potser és veritat que ens fem grans ???? però no, no pot ser perquè els nostres nens també diuen que tot passa molt ràpid. (aquest tema també el deixo per un altre dia).Mar, ja ho veus, encara que anem fent anys, no tot canvia. Als que fa anys ja tenien l’edat que tu tens ara, si que els veiem grans. Nosaltres nooooooo, al menys jo, jajajajajajaja. Només hem passat de ser la protagonista de casa, a ser la coo-directora (més que res perquè no s’enfadi ningú). No seiem a taula per menjar pastilles i no anem vestits d’astronauta. Això si, el temps passa en un buffffffffff !!!!!
Benvinguda al club i MOLTES FELICITATS !!!!!!!!
Mònica
2 comentaris:
Bon dia, Mònica!
Quan vaig complir els 18 anys (ara en tinc uns quant més, ...no gaires), em van regalar un d’aquells pòsters plastificats i lluents amb una màxima: “No és que et vagis fent gran, és que acumules joventut”. Des d’aleshores que aquest missatge m’ha acompanyat, i ara que vaig camí dels 36, em sento més jove que mai.
Fins aviat!
Jo és la vuitena vegada que tinc 5 anys.
Al fer-ne 16 i 17 les revetlles me les passava plorant, perque cada vegada quedava menys per tenir 18, i ser major d'edat, em sonava molt molt fort, des de ben petita que tenia complexe de ser gran, la gran dels germans, de les grans de la classe, etc..... Però la revetlla dels 18 anys, ja havia passat, i sense sentir res especial, des de llavors i tot que jo sempre cel·lebro l'aniversari des de mitjans fins a finals del més de març, els anys que faig és igual el número que sigui, el que importa és la festa, jajajaja.
Per cert encara m'has de dir el dia que és de juny, el teu, si no no hi ha premi.
Publica un comentari a l'entrada