LA PRIMAVERA- (Esteu atents als senyals!)

ENAMORAMENT, AMOR I DESAMOR

ALGUNES CARACTERÍSTIQUES DE L'ENAMORAMENT

L'enamorament és un estat d'ànim, un desencadenant de l'experiència amorosa. L'esmentada experiència pot ser compartida o no per l'altra persona; si aquesta respon al nostre desig amorós, és la vivència de l'èxtasi, la màgia. No sembla haver-hi barreres per als amants, com si res no tingués més gran sentit que ells mateixos. Quan, al contrari, no existeix una correspondència, el desig i la frustració es contínua generant un estat de tristesa profunda. Tota aquesta energia que genera l'enamorament, en no trobar resposta, torna contra un mateix generant autodestrucció. Es perd l'alegria, el desig de viure, i un es veu a si mateix inferior, pensant coses com a: "... una cosa dolenta tindrà perquè no m'estimi...; no sóc prou maco/a, simpàtic/a...; mai no trobaré ningú per a mi...; no em tornaré mai a enamorar... " Cal fer un comiat interior, viure el dol i preparar-se per a una nova obertura.

Viure l'enamorament és com ser en un altre món. És viure en la fantasia. No veiem l'estimat com és, sinó que només veiem algunes de les seves parts, aquelles que desitgem veure o que desitgem que tingui. El convertim en la parella ideal, interpretant el seu comportament partint de les nostres fantasies. En realitat ens imaginem com és i ens el creiem, de vegades encertem en alguna cosa, però d'altres després d'aquest període, fins i tot s'arriba a pensar: "...como em vaig poder enamorar d'aquesta persona, ...cómo no em vaig donar compte de com era... abans no era així... " És la idealització del ser estimat. Tot com fa o diu ens sembla bonic, no té defectes, fins i tot no entenem com algú pot veure-li algun, fins i tot si veiem una cosa que en altres persones seria negativa, en l'ésser estimat no té importància. En aquest període s'altera la nostra manera de viure el temps i l'espai, no existeix cap altra realitat que el ser estimat. El temps sembla molt curt en la seva presència i molt llarg en la seva absència.Quan una persona està enamorada és fàcilment reconeguda pels altres a través de tot un llenguatge corporal, la forma de mirar l'altre, d'escoltar-lo, de sonreirle... Enamorar-se produeix plaer, ens tornem més receptius amb tots els sentits: som capaços de detectar sútiles canvis de veu, de la mirada, del gest, ens permetem també sentir més les emocions i tot el nostre organisme es revitalitza. També augmenta la nostra autoestima, ens sentim més segurs i importants, estimats/des, fins i tot aquells aspectes als quals abans no ens agradàvem nosaltres mateixos, ja no són tan importants. És com si de sobte ens sentíssim bonics, estris, intel·ligents, fort, desitjats/es... i ens convertim en tot allò que volem ser o que creu l'altre que som. Tanmateix, quan ens enamorem apareix la següent creença: que l'altra persona ha de correspondre ( altrament, és injust).L'enamorament, com tots els processos interns, es produeix individualment, i de vegades meravellosament es dóna a duet, però en altres ocasions no és correspost. En aquest cas és quan, unit al plaer de l'enamorament, apareix la tristesa, la malenconia amorosa. És una experiència que ens uneix, ho vulguem o no, amb la persona estimada, fins i tot encara que aquesta no vulgui. L'estimem intensament i li fem objecte del nostre desig, de les nostres il·lusions i fantasies. Però l'altra persona pot no sentir el mateix. L'enamorament no és una mica voluntari, ni es pot crear ni fer-ho desaparèixer. Existeix o no existeix. És un procés que cal passar, com el desamor.

EVOLUCIÓ DE L'ENAMORAMENT: FINAL O CONSOLIDACIÓ

L'enamorament dura un període més o menys llarg, després del qual poden succeir dues coses: o conclou o es transforma. Es va passant a un major contacte amb la realitat, comencem a veure a l'estimat/a també en aquells aspectes que no ens agraden. Pot succeir:

a) L'enamorament conclou i amb ell la relació

Quan desidealitzem la persona estimada, observem que dista molt del que era en les nostres fantasies, de les nostres expectatives de relació. Ens adonem llavors que tenim valors i formes de veure la vida molt diferents. Desapareix la màgia, la vibració dels cossos. Deixa de seduir-nos. Ens desenamorem.Això és el més freqüent després de la majoria dels enamoraments. Són viscuts com una experiència bonica, intensa, però fugaç. Especialment en l'adolescència, on s'assagen els camins amorosos i es construeix la pròpia identitat. Molts enamoraments sorgeixen per concloure, formant part de l'aprenentatge de la vida.

b) quan l'enamorament es transforma en una relacion consolidada

Desapareix la idealització, però la persona que descobrim ens omple, ens agrada i decidim compartir la nostra vida amb ella.

Desapareixen moltes de les reaccions físiques típiques de l'etapa de l'enamorament, donant pas a un amor profund i compromès, en el qual els dos membres de la parella es preocupen l'un per l'altre i es cuiden mútuament.L'amor i el desamor formen part de la vida, necessitem, doncs, viure aquestes experiències aprenent d'elles, prenent-les comcom a oportunitats que ens ofereix la vida en el procés del nostre desenvolupament com persones.No ens hem d'oblidar que les crisis ens ajuden a renovar-nos, a generar els nostres propis recursos, que ens ajuden a afrontar la vida d'una forma més positiva i feliç. No tenim perquè viure la ruptura amorosa com un fracàs, sinó com una evolució cap a alguna cosa més positiu, aprenent a confiar en nosaltres mateixos i en el propi procés de la vida.

DESPRÉS DEL DESAMOR

El final de l'enamorament pot desembocar en una vivències de desamor o xoc sentimental. Per molt dolorós que sigui el xoc sentimental que se sofreix quan un perd la persona que estima, és un fenomen normal amb una evolució i unes fases. És un període denominat de DOL, en el qual un ha d'adaptar-se a viure i a ser feliç de nou sense la persona que estimava.Generalment la primera crisi que es passa és la més greu, perquè la persona encara no ha desenvolupat les tècniques adequades per fer front a la situació. Encara que hi pot haver diferències personals, aquest període està constituït per tres fases: la primera, que és la més propera a la ruptura, es viu amb gran tristesa, arribant a culpabilitzar-se per la ruptura amb pensaments del tipus: "... si hagués fet... això no hauria passat...., si no hagués fet... potser fins i tot seguiríem juntos.... "; és l'etapa denominada MASOQUISTA. En la segona fase, comencen a sortir les rancúnies i llavors és "l'altre" el que veiem comcom a el culpable únic de la ruptura. En cap d'aquestes dues fases, que de vegades s'alternen, no es veu la realitat tal com és. Amb el pas del temps les emocions es tranquil·litzen i veiem les coses d'una manera mes objectiva, arribant a entendre els motius de la ruptura. Un se'n va sentint cada vegada més independent, menys trist, menys ressentit i va trobant noves formes de divertir-se. És el moment de recuperar els amics/amigues, potser una mica abandonats, de tornar a les aficions o de crear-se'n altres de noves. A poc a poc la ferida es va tancant i un torna a recuperar la confiança en si mateix/a, obrint-se a noves relacions. Hi ha persones que necessiten enamorar contínuament i quan ho han aconseguit l'interès per la conquesta desapareix. Hi ha una recerca constant de ser volgut o de reconeixement social, sobretot en els barons ja que suposa prestigi, encara que també pot ser producte d'una mala relació amb aquest sexe, seduir per abandonar, és una manera de castigar.Altres persones busquen immediatament algú per tornar a idealitzar. No es pot suportar la idea d'estar sol/a, necessiten algú per a que contínuament els recolzi, tenen por de no saber que fer per ells/es mateixos/es.

Josep