Per Mediterrània
Ja fa uns anys, vaig estar treballant per a una ONG que es diu Survival. I dic treballant, perquè de fet, quan dius que treballes per una ONG, els demés estan pensant en que ets un “voluntari”, i un voluntari significa sense amin de lucre, o sigui, parlant clar, sense cobrar, que no era el meu cas, perquè no ho podria haver fet sinó hagués sigut així.
El que em feia més ràbia, es que quan explicaves que treballaves a una ONG i que cobraves, i que reconeixia que havia sigut voluntari el fet de treballar allà, com és també sempre voluntari treballar a un altre lloc, era aleshores quan a la cara de la gent t’anaves convertint, en uns segons, d’una bona persona a una no tan bona, o tirant cap a dolenta, en definitiva t’estaven començant a mirar com si es tractés d’algú que li esta robant als “pobres”. Valorant el tema, em feien sentir com si treballés a una empresa de productes tòxics i que era igual emplenar el planeta de porqueria, que el que estava fent jo.
No es que em considerés més bona persona que els altres o que l’opinió dels altres m’afectés i volgués argumentar per fer entendre als demés estava fent quelcom altruista, sinó que treballant aquí ajudava a algú, al igual que treballant a un altre lloc (aquí sortia l’advocat del pobre que tinc a dintre, i intentava desmuntar aquestes formes tant particulars o generals de veure la vida) perquè la diferència estava en que o treballes per algú per engrossir la seva butxaca o simplement, per fer més prospera o sostenible l’empresa d’un altre, i per els que estava fent jo en aquell moment, era per defensar els drets d’uns altres, amb la meva mínima aportació, però que per a mi era més important, i que el tema de cobrar o no per aquesta feina, era un simple fet de subsistència, igual que a un altre lloc. I de fet, m’estava gaudint tant, amb aquesta feina, que no semblava una feina, i de vegades dubtava si ho estava fent per a mi o per els yanomamis.
La meva comesa era explicar la vida i “desvida” dels yanomamis als nens de les escoles, com si d’un conte es tractés, i treballar amb nens és sempre molt i molt reconfortant, amb aquesta visió que tenen tant particular. Us explicaré avui, una mica de la seva forma de vida i costums, intentaré no fer cap incís amb el que han hagut i estant passant, perquè per això estan els mitjans de comunicació, que sembla que és la seva única manera de guanyar-se la vida, denunciar les notícies infortunades (o que interessen, en aquest cas com que no deuen tenir petroli, tampoc en parlen). D’aquest tema podeu trobar informació a milers de planes a la web, per si voleu saber qui eren els dolents a les pel•lícules d’indis.
En realitat, la intenció inicial d’aquest escrit era veure les formes diferents de veure o actuar des d’un punt de planeta o des d’un altre, o des de la casa del costat, encara que ara veig que m’he desviat una mica de la fita inicial.
Yanomamis o “fills de la lluna”, segons ells, i deixant de banda a Darwin, el seu origen és aquest:
“La lluna vivia en el cos d’un gran Xaman*. Quan aquest es va morir, la lluna va sortir a vagar pel cel, però va tornar a la terra per a menjar-se les cendres dels seus ossos. Quan la van veure, els parents del Xaman li van disparar fletxes, però les fletxes queien sense fer-li mal. La lluna s’amagava darrera els núvols, i les evitava. Però a la fi, una fletxa li va donar i va començar a basar sang, que queia sobre la terra, D’aquestes gotes van néixer els yanomamis.”. (*Xaman és una persona amb la capacitat de caminar entre dos móns, el físic i el mon espiritual, a través d’un estat alterat de la consciència).
I així comença la seva història dels yanomamis, i de segur que desprès podem aprendre alguna cosa d’ells, o que havíem oblidat o que estem lluitant per recuperar. De fet, ens podrien venir a donar classes per a ajudar a civilitzar-nos (als “civilitzats”).
Per posar-vos en situació, els yanomamis és un “poble” indígena de l’Amazona, hi ha alguns que diuen que estan fa més de 50.000 anys poblant la zona, altres que 25.000 i que és el testimoni vivent del neolític, (pel que seria difícil trobar aquí algun topònim català), hi queden uns 20.000 yanomamis, com tots nosaltres, estan també en perill d’extinció, la diferència es que ells no s’ho mereixen.
Estan repartits en grans cases comunals anomenades “yanos”, que alguns diuen que poden arribar a ser fins a 400 habitants, però es que cada vegada son menys, i que la realitat és que els poblats més grans serien de 200 i els més petits de 20. Aquestes les construeixen en forma d’anell de 40 mts de diàmetre, el centre és obert amb un ampli espai per a celebracions de danses i cerimònies. Cada família posseeix la seva pròpia foguera sota la zona coberta, i cadascuna dorm en hamaques al voltant d’aquesta foguera. (Aquí el tema de la vivenda no és un problema).
Les llengues que parlen son la yanomami, la sanima que segons l’antropòloga María Eugenia Villalón son unes del les llengues son de las más robustes entre las indígenas de Veneçuela, i també està la Ninam i la Yanomam.
La qualitat de saber caçar està molt envejada ja que és una cosa essencial a l’hora de trobar parella. Cap caçador menja els animals que ell ha caçat sinó que la reparteix entre els seus familiars i amics del yano, sobretot als que no han pogut o no han volgut anar de cacera, però també la reparteixen entre el pare i els germans de la noia que el caçador vol obtenir com esposa. Així estarà molt ven vist, ja que obtindrà un dels dos valors més importants pels yanomamis: la igualtat i la capacitat de compartir. (Compartir, sí, això que li diem als nens que han de fer, i que nosaltres no practiquem, perquè solament duen ser les joguines les que es comparteixen).
De la mateixa manera que el caçador comparteix la seva carn ell rep la carn d’altres caçadors. Els yanomamis dediquen 4 hores diàries de treball per a aconseguir els seus aliments.(altra cosa que ens porten d’avantatge, d’aquí a 20.000 anys, pot ser tindrem reduïda la jornada laboral i poder-nos dedicar més a la nostra família).
L’agricultura que ocupa el 80% alimentació, cada dos o tres anys han d’abandonar l’hort i obrir nous camps per a cultivar mentre l’altre tros es va tornant altre cop bosc (el que ens explicaven a l’escola la teoria, sense pràctica, del “barbecho” de deixar la terra descansar i fer un cicle perquè es recuperi la terra, sense productes transgènics, etc )
La Pesca, pesquen amb fletxes i se sol fer amb drogues que deixen mig estabornits als peixos o amb arc i fletxes. Fan servir unes drogues vegetals que no els fa cap mal al medi ambient i els peixos que no han estat pescats es recuperen ràpidament. (molt per apendre aquí també, que haurien d’informar a aquests que realitzen la pesca rastrera o d’altres formes).
Els yanomamis distingeixen dos tipus de cacera: una anomenada “rami”, amb la qual asseguren les necessitats diàries de carn, i una altra anomenada “heniyomou”, que realitzen tots els barons de la comunitat quan preparen una gran celebració o volen agradar a alguns hostes especials. (primer mandament del regne animal, mata solament quan tinguis gana)
Quan l’heniyomou es fa per un funeral, la cacera ritual s’inicia en les primeres hores de la nit amb l’entonació d’una sèrie de cantells senzills i poètics anomenats heri i danses executades per adolescents d’ambdós sexes. El ritu dura diverses nits. Els joves improvisen els seus cants al mig d’una alegria desbordant de riures i bromes obscenes. En la celebració del ritu mortuori o reahu s’acostuma, encara que no és imprescindible, el consum col•lectiu de les cendres dels morts, prèviament mòltes en un morter funerari. Mentre les dones ploren, els homes, parents i amics del difunt, es col•loquen en cercle per prendre una sopa de plàtan en la qual s’han barrejat les cendres. Si el difunt ha estat mort a les mans d’un enemic, els homes clamen revenja. (d’aquesta part, res a dir, solament que segueixo preferint el pa amb tomaca. Com diuen, ningú és perfecte).
Quan un yanomami mor el seu nom no s’ha de pronunciar per algun temps per a no agredir la seva memòria, la qual cosa pot ser un problema si es t’anomenes, per exemple, Shoco, ja que també identifica a l’ós meler que prolifera a les selves del sud de Veneçuela i nord del Brasil on habita aquest poble aborigen.
Durant les cerimònies és freqüent el consum ritual de tabac i yopo. Així entren en contacte amb el món sobrenatural, curen malalties i transmeten la seva memòria col•lectiva. (Espai lliure sense fum, o no, tampoc tenen aquest problema).
Els yanomami viuen nus. Els homes es lliguen el prepuci amb un cordó de cotó que envolta la cintura, per mantenir el penis alçat i adherit al ventre. Més com a penyora decorativa que de vestir, les joves utilitzen guayucos de cotó. (aqui si que deu ser roba 100% natural, i poca viagra).
Homes i dones es tallen el cabell negre i llis en forma arrodonida i es tonsuren. Acostumen pintar-se el cos amb una sèrie de colorants. Per obtenir el color vermell usen principalment onoto, mentre que per al morat barregen onoto amb una resina anomenada caraña.( els productes de bellesa, sense que cap animal surti lesionat).
Be, definitiva els yanomamis ens podrien ajudar molt, a civilitzar-nos, temes que ells ja tenen dominats, la igualtat, compartir, tema de vivenda resolta, jornada laboral curta. També en la forma d’alimentar-nos i d’aconseguir-lo, així com a d’altres temes, en la roba natural sense tinc perjudicials, i en els productes de bellesa també naturals. I no necessiten contenidors per reciclar, per que com diuen les iaies “No es més net el que més neteja, sinó el que menys embruta”.
Publicat també a: Fem un cafè? el 9-2-07
Mediterrània
