"Olga y sus amigas"

De la ma de dues anònimes amigues que van escriure una història singular i simpàtica en aquest bloc, ara retornen per a explicar més batalletes.

"Com es van conèixer".

De les dues, la que escriu, diu que potser l'altra veu les coses des d'una altra perspectiva, però que és ella qui s'ha posat al tema, com Olga volia, i que si no està d'acord 100% és normal, que no tothom mira amb els mateixos ulls (yeux). Si te alguna cosa a dir.... que la digui...

Per suposat que Olga és un nom fictici.

Aquí us deixo amb la historieta.

Mediterrània

A l'institut s'organitza unes vacances ha Miami (Platja) d'una setmana per dos cursos de BUP, teòricament solament anirà un professor (el primer dia) el de religió, el més "enrotllat", un móssen, que ens tenia robat el cor a tots, encara que sembli increïble que no creia en el celibat, no creia en la bíblia, no creia en definitiva en la institució de l'Església però si en fer el be a tothom.. encara no se que feia fent de capellà, però si hi haguessin molts com ell dintre l'església tindria més feligreses adeptes, jo no em perdia ni una classe de religió, encara que fos una maria, i si ho feia sabia on venir-me a buscar.

No se quants apartaments hi teníem llogats, però de l'ordre dels 6, i en cada apartament 6 persones, 3 habitacions amb dos per habitació. Per suposat, que els amics ens intentàvem agenciar un apartament per cada 6, però es clar, en el nostre cas com en el dels altres, hi havien que no hi cabíem, per el que la sort va fer que dues noies aparegueren, que no eren ni de la nostre classe, ni del nostre gust, però que faríem ... havíem de compartir l'apartament amb elles, que per cert que entre elles tampoc eren amigues.

Dons la que anomenàvem la "Calorra" (no nosaltres, sinó tooooot l'Institut. Perquè li deien aquests nom? per que demanava al conserge al Benito a l'hora del pati l'equip de música per posar-se a ballar folklore! o sinó els Pecos, que ja havien deixat de tocar feia mooolts dies, es posava a ballar al costat de consergeria i per aquesta raó la coneixia tothom, i aquesta mateixa persona s'havia ficat en el nostre apartament, la música que hauríem d'aguantar...... ufff.

Un personatge bastant peculiar, anava per lliure, però no perquè tingués problema de relació amb els demès, ni tímida, ni massa progre ni massa mística, no tenia amics a l'institut, o masses coneguts, era fàcil de fer amistat amb ella el que era difícil era conservar-la.

El primer dia, ja ens va demanar roba per posar-se, i.... amb aquell conte en el que es fa la màrtir, de no tenir roba i casi et fa plorar; és tot una artísta inclús ella se les creu les històries que explica..., va tenir durant la setmana tots els armaris a la seva disposició. Havies d'anar al seu, per veure si tenies allà el que cercaves La recordo tot el dia emprovant-se roba, i passejant amunt i avall per que li diguessin si li quedava be. I la nostra contesta, es clar, sempre era la mateixa, que li quedava molt be, era igual...., als dos minuts sortiria amb una altra cosa, perquè t'havies de capficar...

Desprès a la tarda desapareixia i no la tornàvem a veure fins el proper passe de models al dia següent, desprès de les seves llargues becaines. De fet, ni la vam veure els primers dies...

Crec que així vam passar els 3 o 4 dies, el cinquè era el dia de la veritat, s'acabàvem els dies d'estar allà, encara que els apartaments estàvem pagats per setmana i no per 5 dies, per el que a algú se li va ocórrer de tornar a casa el diumenge, perquè no?.

Dons a mi em va semblar molt bona idea, però a les meves amigues no, havien de tornar a casa el divendres. O sigui que del nostre apartament ens vam quedar ella i jo. I bastants companys i amics en els altres.

Durant aquests dies de la setmana, alguna cosa ens va explicar, arribava al matí a dormir. S'havia enrotllat amb un francès que estava de vacances amb la seva mare. La seva mare era una persona molt lliberal, per el que no tenia cap problema a que ella es quedés al seu apartament a passar la nit, per això arribava al matí desprès d'esmorzar. I dormia fins la propera posta en escena.

Arriba la tarda de divendres, podem fer festa grossa aquesta nit, tots plegats, però...... devien fer Barça-Madrid, els nois no volien sortir, volien fer festa a l'apartament.

Si no volia quedar-me amb els nois a veure el futbol, que per suposat que no, em podia anar amb ella i el seu novi, i també estaria la mare d'ell. Aquella tarde ell havia vingut a l'apartament, jo feia de traductora, en 3 o 4 dies no els havia fet falta parlar gaire, llavors encara tenia bastant traça amb l'idioma veí. I de traductora vam passar a parlar de coses més series, i la vaig notar que es sentia una mica fora de lloc. Ella en quan ell va marxar, em va dir que volia dir-li alguna cosa bonica en francès aquella nit.

I aquí vam començar la nostra amistat.

Les ampolles d'alcohol de tots, estàven al nostre apartament, els nois van prendre les cerveses per mirar el futbol i nosaltres ens vam quedar amb 3/4 d'ampolla de refresc de llimona i unes 10 ampolles de licors de totes les classes, i alguna cosa vam prendre, feia llàstima que es quedessin allà, no sabeu lo dolent que és el vozka sòl!.

Be, a posar-se a traduïr, perquè se l'aprengués de memòria. No es que sigués un poema digne d'un premi, però ... al menys difícil no m'ho havia posat.

Vaig pensar que se li havia de posar una nota d'humor al poema tant seriós... jajajajaja

Ella volia traduir el següent:

Em dic Olga
Sóc espanyola
Som de mentalitat lliberal ....
(entre mig que ninguna se'n recorda massa be,
però que no es el cas, i acabava amb ...)
Tens uns ulls molt macos

O sigui la traducció era:

Je m'appelle Olga,
je suis espagnole,
nous sommes de mentalité libérale.
....
Tu as les yeux très jolis.
...

De la traducció vaig canviar "yeux" per "oeufs" (ous), la última frase quedava així:

Tu as les oeufs très jolis

Jo vaig riure molt, però és que ella, encara ho recorda, i tindrà noranta anys i seguirà tirant-m'ho a la cara. El que ella no ha pensat mai encara, i la treuré per fi....... de la seva ignorància, jajajajajaja, és que potser a França no es diu ous als testicles, és una traducció literal, i potser tenen un altre nom alternatiu com boles, ..., a saber!!, però era igual! dir que tens els ous bonics encara que fosin els de la mitja dotcena que has comprat al matí, tampoc tindria gaire sentit en un poema, i la cara de no saber què, del francès, la posaria igual, en definitiva faria l'efecte desitjat. A ella li faria una vergonya horrorosa!. El que més li va afectar, per això, és que ho va dir també davant de la mare d'ell, i encara va ser més "tierra trágame!!!"

A partir d'aquí i amb aquest dia tant llarg del més de maig vam començar a fer força amigues.

Als "yeux" dels demès "la pija" i "la calorra", no es que fosin un conjunt armònic i tothom es preguntava com podia haber-se donat aquesta simbiosi i que no continuaria gaire, però es van equivocar del tot, la barretja va ser perfecta i duradora... Era una relació difícil i no solament d'indumentària, sinó de pols oposats una casi franquista l'altra de casi terra lliure, una del Barça l'altra del Madrid, realment no pensaven en res igual, però en el més important les persones sempre estaven d'acord. La Pija va convertir a la Calorra, jajajajaja. Ni que dir, és que la Pija, no era una pija era un sobrenom que li havia posat l'altra per venjança.

Continuarà...

Anònim

Part natural o amb epidural?

Per Anònim

Escrit això per si a alguna dona la pot ajudar a la seva decisió, que pot ser tant respectable una com una altra finalment.

Normalment tots els consells de germanes, mares, avies, amigues i conegudes, solament han tingut casos o d'un o un altre tipus de part, però casi ninguna de tots dos casos, jo he tingut un part de cada, i sense dubtes prefereixo amb epidural (sempre que sigui possible, es clar).

Les dones tenim el neguit durant l'embaràs de si serà o no millor, en que ens afectarà al nostre nen i a nosaltres. Tenim el neguit de que perquè nosaltres no volem passar dolor, ells potser tindran pitjor naixement, o que nosaltres no podrem sentir les sensacions o els records d'uns dels millors de la nostra vida, i que potser ens perdem un fet tant màgic com aquest.

Les que van fer per epidural, et diran que amb epidural. I algunes que no van conèixer la epidural, et diran que des de que el món és món no ha fet falta cap anestesia per portar un nen al món. I també opinen les i els que no han tingut mai parts, i això és el que més em fa riure.

Normalment hi han que no volen epidural i durant el part la demanen a crits.

Tothom opina i tothom et diu la seva. Només fa falta que diguis que estàs embarassada, perquè totes, inclosa jo (que inclús ho estic fent sense que em preguntin), t'expliquin els casos de principi a fi, però .......... mai no serà el teu cas.

Hi han frases que em van quedar en el primer part (que va ser amb epidural) com: "Los hijos se quieren más, si los tienes al natural, yo si hubiese tenido sin dudarlo, sería sin anéstesia".

No hi ha diferència notable. La sensació de portar al món un nadó, la tens en tots dos casos, i els dolors no te'ls treu ningú, solament et manca els dolors finals més forts.

Perquè amb epidural?

Diria una frase molt bèstia, i no voldria fer comparacions, però perquè al dentista et treuen una dent amb anestèsia o perquè no operen en viu sense anestesia?. No hi ha comparació possible, tenir un nadó no és una operació (en alguns casos si que comporta), i de no haver l'epidural, i si hagués solament anestesia total, preferir per preferir sempre em decantaria per ser conscient en el moment del part, però amb epidural estàs molt millor per a rebre el teu fill en tots els sentits.

A veure si deixem de ser hipòcrites!, però fins a on arriba la nostra naturalitat? ens podríem plantejar. Perquè no els tenim a casa, en lloc de a l'Hospital. Perquè pensem que és millor, que estarem més controlats. Perquè el tenim en aquesta posició tant difícil?, i no al natural que seria aclucada. Perquè ens fan tantes proves? per veure si està be. Perquè els posem tot el que està en la nostra mà per salvar-los amb medicaments, si neixen malament?

La ciència ha avançat una mica, i podem aprofitar els avanços, perquè no d'aquest?.

Jo particularment el que vaig estar en desacord, va ser en fer-me la prova de la amniocentesis, perquè comportava un risc d'abort d'un 1 per cent, i em va semblar una xifra descomunal, i sobretot el tindria el meu nen o la meva nena, sigués qui sigues, però igualment respecto a totes les que se la fan.

Em sembla una hipocresia del món en que vivim que ara hi ha la moda del part natural, primer
ho volem tenir al natural, però resulta que abans em escollit si serà apta o no per viure en la nostra societat. Quina naturalitat és aquesta?

Anónim

La meva història ... El gran mestre

Per Anònim

En Pío, era tot un tarambana. El recordo amb els seus cinquanta amb una samarreta de ratlles blanques i blaves combinat amb uns pantalons blancs, que li quedava be i tot. Feia olor a colònia de nens, barrejada amb una olor dolça pròpia seva, que realment em molestava. Molt prim i alt. Mirat així, podria semblar un mariner, però el portava tot amb una elegància innata i amb un tarannà especial.

Era un home que des de sempre la llibertat havia sigut la seva bandera, lliure en els amors, que ja no tenia a capaços com abans, de fet, ja no en tenia cap, i es refugiava darrera de l'alcohol. Cotxes esportius, rosses al costat per fer el quadro més maco, empreses a la ruïna, una vida plena daltabaixos, de coses falses o raons que omplien la seva buidor interior.

Molt llest i capaç d'emprendre qualsevol empresa que es proposes, però a l'etiqueta de la seva caixa posava, Molt Fràgil, es trencava com el vidre, i el líquid de l'ampolla el convertia en més fort i sobre tot més valent davant la resta.

Jo devia tenir uns vint-i-molts pocs anys, quan el vaig conèixer, i no hagués cregut mai que faria tant gran amistat amb aquell personatge tant peculiar, no per la forma en conjunt, sinó per l'edat, era molt classista aleshores. En aquest cas, però, el veia d'igual a igual, i ben be des de l'inici.

Tenia molts secrets a amagar. Feia molts anys que estava separat, i no li agradava parlar del tema, no veia a les seves filles temps enllà, de fet elles no se l'estimàven. Ell , sí ell, tenia la culpa del que va passar aquella maleïda nit embriagués; i a ell li quedava la marca per sempre a dintre seu, i massa tard per demanar perdó.

Feien una fila tots dos plegats! quina de parella d'amics tan entranya, sí, solament eren amics, però es veritat que mirant des de fora, amb ulls d'un poc o molt observador, i amb ganes d'embolicar es podia pensar qualsevol altra cosa, tampoc era gaire usual veure sortir de qualsevol lloc a aquells parell d'amics a qualsevol hora, encara que de vegades eren més de dos.

-

Érem companys de feina, estàvem primer al mateix departament, desprès el destí ens va dur a trobar-nos uns quants mesos a treballar plegats en una ciutat desconeguda, el que va donar lloc a una gran amistat.

Durant uns 4 anys, em vaig convertir en la seva fillola, o en el fillol que no havia tingut mai. Crec que hagués donat la vida per mi en qualsevol moment. De vegades em preguntava, si em veia com a fill o com a filla, segons bufava el vent, o potser com que jo feia veure que era tant radicalment feminista, potser era una mena de posat seu, perquè no em sentís incomoda, no feia mai distincions de sexe, be, alguna brometa. Li devia costar lo seu, sempre em tractava amb carència de feminitat o masculinitat, realment el fet de sentir-me asexual no tenia relativa importància, a mi m'agradava, per fi, descansava a estones, i no ser de cap bàndol, m'afavoria i era refrescant.

Ell m'havia casi afillat, m'havia trobat per ensenyar els seus passos, i tots els llocs que havia anat de jove i de menys jove, tots els consells que mai no em donaria el meu pare, i que ell com a pare tampoc havia pogut transmetre mai, consells molt apreciats que encara segueixo conservant.

-

Gaudia de la meva companyia, perquè veia a través dels ulls d'una jove, la joventut que ell havia perdut, tant enyorada, que li retornava a traves meu, durant un temps ja no es refugiava tant amb la beguda, tenia ara altres motivacions que el feien vibrar d'allò mès.

-

Sempre deia que eren ànimes bessones, mal trobades en el temps.

-

Em portava a llocs sempre ben curiosos, és cert que no havia anat mai o no hagués anat mai si no hagués sigut per ell. I amb la curiositat que va matar al gat, m'aventurava a sense dubtar-lo un segon a deixar-me portar. M'agradaven aquells llocs, per mi eren indrets màgics i alguns proivits, de la Barcelona dels 50 o del 60 o dels 70, no se, a mi em semblaven del segle anterior, El Molino, El Bagdat, el Jamboree, tot per el barri xinès, locals tant antics i plens d'històries de Barcelona. Aquells llocs em feien recordar les tertúlies dels escriptors, o dels pintors, plens de fum i d'olors. Tota aquella gent coneguda en aquelles nits d'aprendre infinit, totes aquelles vides tant marcades, recordo amb un travesti de 50 anys, que de fet solament es travestia per actuar,un pare de família normal i corrent que es treia un extra, i es deixava convidar per altres home, simplement era la seva feina, o t'agrada o no t'agrada deia. Recordo també un Sr. molt molt gran tocant el piano de cara a la paret, un local que anàvem a parar tots els cantants fracassats o vells, que no tenien feina, i el públic anava allà a riure's d'ells, molt trist, però al menys es guanyaven la vida en la feina que hi sentien alguna cosa, i amb l'orgull que no havien perdut, i que recelaven l'esperança de que algun dia en un altra moment tindrien més sort, i perquè no? (recordo una frase, mira Chiquito! tants anys morint-se de gana i ara "A la vejez viruelas"). El que recordo més d'aquell lloc era que durant mig hora havia pensat que era un ninot autòmata, una titella o un putxinel·li gegant, em va costar creure que era de carn i ossos, amb el seu frac, tant prim i baix, a dures penes algunes canes al cabell com a senyal de que havia tingut alguna vegada, però tots junts al mig del cap, donant un quart de volta d'un costat a l'altre. No era una altra cosa que conèixer el mon de la faràndula, però la de baix i des de costat més humà. Un altra dia em va dur a una barra americana, com ell li deia, aquí la meva curiositat d'Alicia em va apropar a un mon exclusiu d'homes, com podia perdre una oportunitat com aquesta d'entrar a un lloc proïvit per a les dones, si hi vaig entrar i no era com jo esperava, bastant trist, jo esperava més moviment, solament un parell de noies, i que convidar-les a una copa costava un ull de la cara, i si que em sentia fora de lloc, inmiscuint-me a un lloc, per cubrir la meva curiositat d'Alicia.

A aquella amistat, li vaig treure tant de suc, i que em sentia una mena de lladre de saber tantes coses a una edat que encara potser no tocava, per a mi era un mestre de la vida, el gran mestre Pío.

Arrell d'aquella amistat, també en vaig fer altres dues amistats, i una estava la clar que seria una amiga especial, però l'altra crec que de no ser per ell i que em va obrir els ulls a altres a altres dimensions no m'hagues atrevit aleshores, i totes dues les conservo com a dos tresors.

Allà on estiguis Pío, una abraçada

Anònim

La meva història ... una inexplicable

Per Anònim

La meva recent història, no l'explicaré. No perquè els possibles lectors d'aquesta no s'ho creguessin, segurament sí que ho farien, observem i comentem la vida dels demés , i ho veiem en la llunyania. Creure històries o comentaris de tercers, és el més fàcil del món, però sí et passa alguna cosa extraordinària a tu, resultarà increïble als teus propis ulls.

No l'explicaré, perquè jo mateix no me la crec, i no se, si estic somniant i em despertaré d'aquí uns moments, i si no és així, amb poc temps, sé que l'aniré digerint, i més tard riuré pensant en ella, i que molt més tard la explicaré als meus nets amb un somriure als llavis, com una anècdota més.

El que volia explicar, és que de vegades la gent més propera a tu, els grans de la teva família, els que veus més sovint, amb els que tens molt de lligam, aquests que creus que ho saps tot d'ells, son aquests, els que menys coneixes. Saps el dia a dia, temes trivials, i te'n preocupes solament per la seva salut, o d'algun o altre problema quan aflora. Però no abans, no parles amb ells per saber que en pensen o fan, perquè creus que alguns temes son per a una altra edat, i no per la seva, i si a més, el curs de la seva vida és aparentment normal, perquè t'hauria de amoïnar?, però, i si t'oculten pensaments i fets?. Perquè, no vaig preguntar i indagat mai?, per que sembla que la seva vida s'ha estancat per a ells, que ja s'ha parat seu rellotge, i que ja no tenen edat de fer bogeries, o coses que tu si fas dia darera dia, i que et sembla que ells solament estiguin esperant el final dels seus dies, amb la mateixa vida que portàvem fins ara. Esperes que et puguin ajudar a tu, però de tu, perquè han de necessitar ajuda? sinó estant malalts, i si no en tenen de problemes visibles.

Dons, ni se't passa per el cap de preguntar o indagar. A més, no et preocupa, perquè no creus que els s'hi pugui haver donat un canvi radical a la seva vida, i t'ho han ocultat, son coses que que podrien passar a uns altres, però no als els teus... els teus son normals!. Per la seva banda, ells no t'expliquen, o per no preocupar-te, o perquè son grandets per saber el que fan, o perquè els s'hi fa vergonya haver de reconèixer que també tenen dret a viure i a sentir, i que encara que el final dels seus dies el puguin veure més aprop que el teu, estigui més a prop o no, tinguin l'edat que tinguin, sempre ho veuran llunyà, i tenen ganes de viure-la intensament, igual que et passarà amb tu quan arribis a la seva edat, o et passa ara mateix. Qualsevol edat és bona per a fer qualsevol cosa, encara que no hagis trencat un plat a la teva vida, pot ser és aquell el moment per a fer-ho.

En definitiva, sinó fas alguna acció abans per conèixer els seus pensaments sobre la seva vida, igual que fas amb un amic, t'assabentaràs l'últim, com jo, quan sigui massa tard, i de vegades no és agradable saber que no has fet res per ajudar. Jo he portat la vena als ulls molt de temps, esteu segurs que els vostres no tenen ales que no havien tingut mai i ara si?, creieu que no poden canviar perquè son vells?.

Anònim.

LA MEVA HISTÒRIA... Mentides, mentides i més mentides

Per anònim,

Dues amigues adolescents, tramen passar tota la nit de divendres fora de casa a Barcelona de marxa, la fita és fàcil. La qüestió era que s'ha explicar per poder sortir tota la nit sense que et posin traves als pares, dons..... dir una petita mentida!, cadascuna es va a dormir a casa de l'altra, així els pares poden estar ben tranquils i dormir a "pierna suelta" i sense patir, què hi ha més fàcil que això, el que passa es que de vegades les mentides es multipliquen una darrera de l'altra, i no les pots parar.

Dons ja estan contentes i al carrer, què faran ara?. Dons a veure món nou!, agafen el metro per anar a Barcelona, però paren a l'Hospitalet a sopar alguna cosa a una terrassa que coneix una d'elles. Abans d'arribar, i al metro, els hi agafa una mica de por, i si les roben? com ho explicarien desprès a casa si estan teòricament dintre d'una d'elles, dons, es treuen les poques joies que porten i les posen dintre d'una capsa de de maquillatge.

La nit no comença gaire be, estan allà soles a aquella terrassa sense conèixer ningú, i pensen que podien haver anat a cercar els seus amics, que farien desprès de sopar?. Dons a la taula del costat, es troben asseguts dos nois bastants més grans que elles, que al final s'asseguen amb elles. Ells s'hi proposen d'anar a la sala Celeste tenen el cotxe allà. Però que els han de dir, que potser no les deixaran entrar, no tenen l'edat, o que potser no tenen diners per entrar. No no, cap d'aquestes dues coses no es pot reconèixer a aquesta edat, és ofensiva.... Dons ha explicar una altra petita mentida!!. Elles els expliquen que les han robat al metro, i que l'únic que els ha quedat era el que portaven a la butxaca, per el frankfurt que s'estan menjant, inclús ensenyen les marques dels anells que els han pres. Dons cap problema, tots dos son periodistes a la Vanguardia (serà veritat?) i amb aquell carnet que poden entrar a tot arreu, sense cap problema, i que per els diners no s'han de preocupar.

Allà estan, passant-s'ho la mar de be, a la sala Celeste, i sobre tot que han pogut entrar Yupi!!, i no els han demanat el DNI, han passat sense problemes.

Comença a ploure torrencialment, en una hora la sala Celeste s'omple d'aigua, i han d'evacuar a la gent, arriben al cotxe tots quatre, el cotxe està ple d'aigua fins al turmell, jajaja i jijiji, però treien agua del cotxe com podien, el cotxe encara funciona i ara a buscar un altre lloc, ja no plou. Dons aquesta vegada on aniran?, a la sala Vikini. Es deixen les bosses a dintre del cotxe, per no tenir que pagar el guarda-roba. Quan arriben al Vikini, la cosa no és el mateix que al Celeste, allà la gent està bastant més "apalancada" i tranquil·la i casi no balla ningú, un rotllo de Vikini, a més un d'ells va una mica passat de rosca, i sembla un pop. Elles volen marxar, son masses coses en una nit, i haurien marxat sense ni dir adéu, però les bosses estan al cotxe.

Van cap el cotxe tots quatre. Han entrat a robar al cotxeeeee!!!! i aquesta vegada és de veritat, però no s'han portat les bosses?, no solament, els moneders sense diners, també les claus de casa d'una d'elles. Els DNI's ?ostres els DNI..., al principi és un enrenou altre vegada, però desprès els altres comencen a riure i a riure, perquè en unes quantes hores ens havien robat dues vegades i jajaja i jijiji, ningú no podia podia parar de riure, ells perquè es pensaven que dues vegades, i elles perquè havia sigut una però ells creien que dos.

La tercera mentida petita, s'havien d'anar a casa, les porten sense cap indecència, però fins les 9 no poden entrar a casa.......... no colarà que arribin tant aviat de la casa de l'altre, teoricament estan dormint...

No saben que fer de les 6 a les 9 de matí, i què poden fer per anar a dormir?, i sense despertar sospites?, com es pot anar d'una casa a una altra a les 6 del matí? a una d'elles li han robat també les claus de casa, per el que estan nervioses, i si entren?. Han d'explicar que els han robat, perquè canviïn el pany de la porta. Però com? si no han sortit de la casa de l'altre?. Dons van cap a casa de la que ha perdut les claus, i toca confessar!, solament confessar que les han robat, però no confessar que ha sigut a un cotxe, no poden explicar-lo tot, els cauria una bona!!. Altra mentida, aquesta ja arriba al punt d'enredar-lo tot molt més i que no s'esperen la reacció dels pares, de la que s'ha quedat sense claus. Diuen que les han robat però pel carrer. Dons arriben i amb la por que tenen de que entrin, expliquen. Res de dormir! les porten a comissaria a denunciar, COM? a denunciar QUÈ?, dons allà van les dues sense dormir a denunciar, i la mare al costat, DEU MEU SENYOOOR!, han d'explicar la mateixa versió que la que han explicat als pares, que ha sigut pel carrer. A comissaria els ensenyen fotografies i més fotografies, per veure si reconeixien algú, per suposat no reconeixen a ningú, ja que no hi ha ningú per reconèixer. Se'n van cap a casa, a l'altre casa no explicaran res de res, simplement quan es presenti el moment, que ha perdut el DNI, i fora!, total entre els pares d'una i de l'altre no tenen relació. Be, ja està passat tot, o això creuen....

Arriba el dilluns, i cap al insti, la que solament li han pres el DNI, no ha dit res del tema a casa, ni ho pensa dir. Son les 6 de la tarda, arriba a casa, la mare està amb una veïna. Abans de deixar els llibres i els apunts a la seva habitació, truquen a la porta. Obre la mare, allà hi han dos senyors amb uns blocs, pregunten per la noia, amb nom i cognom i es presenten com de la policia, anaven de paisà. La noieta es queda glaçada, venen simplement a que revisi altres blocs de fotografies de delinqüents comuns que fan aquest tipus de robatoris. Però com? la mare no sap res de res. La filla li explica que no la volia amoïnar, més mentides, quan va ser el robatori?, els policies no han dit la data, ni la hora, ells solament volien saber, si la noia reconeixia algú d'allà. Explica a casa que ha sigut quan va anar a dormir a casa de l'altre...., però no està segura si amb aquesta ultima mentida hi haurà prou o si encara passaran més coses... afortunadament aquesta és la última... Mentida que diu, i s'ho pensarà dues vegades abans de tornar a dir una petita mentida piadosa..

"MORALEJA" SI US PLAU, NO EXPLIQUEU MENTIDES, ES PODEN MULTIPLICAR EXPONENCIALMENT!