La meva història ... una inexplicable

Per Anònim

La meva recent història, no l'explicaré. No perquè els possibles lectors d'aquesta no s'ho creguessin, segurament sí que ho farien, observem i comentem la vida dels demés , i ho veiem en la llunyania. Creure històries o comentaris de tercers, és el més fàcil del món, però sí et passa alguna cosa extraordinària a tu, resultarà increïble als teus propis ulls.

No l'explicaré, perquè jo mateix no me la crec, i no se, si estic somniant i em despertaré d'aquí uns moments, i si no és així, amb poc temps, sé que l'aniré digerint, i més tard riuré pensant en ella, i que molt més tard la explicaré als meus nets amb un somriure als llavis, com una anècdota més.

El que volia explicar, és que de vegades la gent més propera a tu, els grans de la teva família, els que veus més sovint, amb els que tens molt de lligam, aquests que creus que ho saps tot d'ells, son aquests, els que menys coneixes. Saps el dia a dia, temes trivials, i te'n preocupes solament per la seva salut, o d'algun o altre problema quan aflora. Però no abans, no parles amb ells per saber que en pensen o fan, perquè creus que alguns temes son per a una altra edat, i no per la seva, i si a més, el curs de la seva vida és aparentment normal, perquè t'hauria de amoïnar?, però, i si t'oculten pensaments i fets?. Perquè, no vaig preguntar i indagat mai?, per que sembla que la seva vida s'ha estancat per a ells, que ja s'ha parat seu rellotge, i que ja no tenen edat de fer bogeries, o coses que tu si fas dia darera dia, i que et sembla que ells solament estiguin esperant el final dels seus dies, amb la mateixa vida que portàvem fins ara. Esperes que et puguin ajudar a tu, però de tu, perquè han de necessitar ajuda? sinó estant malalts, i si no en tenen de problemes visibles.

Dons, ni se't passa per el cap de preguntar o indagar. A més, no et preocupa, perquè no creus que els s'hi pugui haver donat un canvi radical a la seva vida, i t'ho han ocultat, son coses que que podrien passar a uns altres, però no als els teus... els teus son normals!. Per la seva banda, ells no t'expliquen, o per no preocupar-te, o perquè son grandets per saber el que fan, o perquè els s'hi fa vergonya haver de reconèixer que també tenen dret a viure i a sentir, i que encara que el final dels seus dies el puguin veure més aprop que el teu, estigui més a prop o no, tinguin l'edat que tinguin, sempre ho veuran llunyà, i tenen ganes de viure-la intensament, igual que et passarà amb tu quan arribis a la seva edat, o et passa ara mateix. Qualsevol edat és bona per a fer qualsevol cosa, encara que no hagis trencat un plat a la teva vida, pot ser és aquell el moment per a fer-ho.

En definitiva, sinó fas alguna acció abans per conèixer els seus pensaments sobre la seva vida, igual que fas amb un amic, t'assabentaràs l'últim, com jo, quan sigui massa tard, i de vegades no és agradable saber que no has fet res per ajudar. Jo he portat la vena als ulls molt de temps, esteu segurs que els vostres no tenen ales que no havien tingut mai i ara si?, creieu que no poden canviar perquè son vells?.

Anònim.