Per què no et calles???

No heu tingut mai la sensació de sentir un xivarri insuportable al cap? Una veu sense volum que una i una altre vegada us parla, us parla, us parla? No, no m’he tornat esquizofrènica, no estic posseïda per una altre personalitat. Us ho prometo. Conservo intacta –o quasi- la cordura.
Però l’altre dia no vaig poder més. Li vaig dir a la meva ment que callés. Hem vaig anar a fer esport a lo bèstia per despistar-la. Crec que no em va faltar gaire perquè em treguessin de la piscina mig ofegada de tant esforçar-me per sobre de les meves possibilitats. Va funcionar, però. Al arribar a casa vaig caure esgotada al llit... i per fi vaig aconseguir dormir la ment!

És una insolent, quan li dona per xerrar em costa tant callar-la! Portava dies, molts dies que volia estar tranquil·la una estona, però no hi havia manera. Em recorda tot el que queda pendent de fer, un oblit, una trucada que ha de ser a l’hora acordada, una entrevista mal resolta, un amor no oblidat... i em tortura sense parar. S'embala incontrolable, concatenant aconteixements que només succeeixen al meu cap: “trucaràs i et diran que has d’anar demà mateix, i a veure com m’organitzo amb els nens, quina complicació, trobaràs caravana a l’autopista i a sobre, paga peatge... i arribaràs tard a recollir-los al cole i desprès, es clar, no arribaran a música ni a futbol i et diran ‘mamiiii, que no te’n recordes dels horaris?’ i com que hauràs estat mig dia per Barcelona, a casa tot estarà per fer, tot anirà tard i hauràs de córrer el doble que cada dia bla bla bla...
Calla! Ja m’organitzaré segons vagin succeint els aconteixements! no t’avancis al que hagi d'aconteixer!
Jo només volia descansar, deixar d’escoltar aquesta Pepita Grillo insuportable. Al arribar a casa, vaig posar música a molt volum, per veure si així deixava d’escoltar-la, vaig tancar els ulls per despistar-la. Però va ser inútil. Afortunadament, se’m va ocórrer d’anar a matxacar-me al gimnàs, solució salvadora per unes hores, per una nit.

Crec que només ho fa per empipar-me. Quan em convé concentrar-me, no m’ajuda gens, es dispersa, la molt malvada. I desprès, quan intento descansar, s'embala i ressonen totes les seves veus. Per què no calles??? ...segueix la seva verborrea. ¿Per què no em deixes en pau?
Estimada ment, a partir d'ara vull que t'esfumis si t'ho demano. T’aguanto cada dia de la meva vida, de vegades has estat encertada i m’has ajudat molt, però també ets on es cuinen els meus patiments. Se suposa que estàs al meu servei i no jo al teu. Estic tipa dels teus capritxos i les teves obsessions reiteratives. Haig d’aprendre a conviure amb tu en harmonia. No tornis a perseguir-me amb els teus dubtes angoixants. Desendolla't una estona, fes-me aquest favor. I deixa parlar més el cor, que el tens marginat!

Eterna joventut

Ja fa uns quants dies, la Rosa Cullell va escriure aquesta columna d’opinió, amb la que em va fer passar una bona estona, a més d’assentir a cadascuna de les seves encertades paraules.
Sense cap dubte, la nostre societat ret culte a tot el que té a veure amb la joventut, com si fos el non plus ultra de les aspiracions dels éssers humans: l’eterna joventut.
Ens hem tornat terriblement eufèmics a l’hora de parlar dels anys, com si fos una pesada càrrega que arrossegar. I sembla que ha de ser un afalagament quan algú, al conèixer l’edat de l’interlocutor li deixa anar la tant ben vista frase :”doncs noi/a, no ho sembla, que tinguis 41. Jo no et posaria més de 39” ...... juuuuaaaaa juajua! I a sobre, resulta que te’n vas amb cara de póker, creient que t’acaben d’afalagar perquè la teva aparença és.... dos anys més jove???
Avís als lectors que em coneixeu: no se us acudeixi treure'm ni un sol any. Tinc 41 i m'ha costat força arribar fins aquí i aprendre a conviure amb mi mateixa com perquè ara em vingueu amb rebaixes.
Be, siguem seriosos. Aquest culte a tot el que és jove deixa de costat trets tant importants per a la nostra societat com ara l’experiència, la serenor, la moderació, l’abraçada càlida de l’avi al net que cau, els pastissos de l’àvia...tots aquests son trets que, encara que no impossible, resulta ben difícil de combinar amb el fet de ser jove.
Experiència, moderació, serenor, la visió en perspectiva pels anys viscuts,...
Potser si ens deixéssim de pensar que no hi ha res com ser jove i escoltéssim més la veu de l’experiència el mon seria més relaxat i la vida més fàcil de conduir.

Eterna joventut
ROSA CULLELL
Pili, una psiquiatra disfressada d'amable perruquera, em pentina estil Els àngels de Charlie, mentre em poso al dia sobre les cases reials. Apareixen contentíssims Felip, Letizia i les nenes: "El jove príncep celebra el seu 40 aniversari". Alguna cosa grinyola en la informació, però continuo comentant pentinats i llegint peus de fotos. Següent titular: "Albert de Mònaco i la seva nòvia, una jove parella a punt de contraure matrimoni". Reacciono. Perdonin Ses Alteses, però als 40 anys les persones entren a la maduresa. I això del monegasc no cola. Detesto dir-ho, perquè vam néixer el mateix dia, però Albert no és jove. Aquest març, el fill de Grace Kelly serà un nòvio de 50 anys.Vaja, que em vénen ganes d'enfilar-me a la cadira i, melena al vent, recitar un poema: "Malgrat que els meus ulls ja no puguin veure aquella llum esclatant que m'enlluerna / Malgrat que ja res no pugui retornar a l'herba l'hora d'esplendor, ni la glòria a la flor, no ens afligirem / Perquè la bellesa sempre perdura en el record". William Wordsworth va escriure la seva Oda a la immortalitat a principis del XIX, quan els homes naixien, arribaven a la plenitud, maduraven, envellien i es morien. Sense prolongar cap esclat.Jo recordo el dia, el lloc exacte, de la meva esplendor en l'herba, però crec que estem exagerant amb l'eterna joventut. ¡Fins i tot hem esborrat les paraules que ens recorden que el temps és efímer! Ja ningú és vell ni gran. I si ens descuidem, prohibiran les potes de gall. Serem enterrats farcits de colagen, incapaços de tancar els ulls de tants estiraments com ens haurem fet i sense una arruga en les nostres cares de nadons apergaminats. Fa por.

Amor per tota la vida? - capítol 3

Confesso que escric amb els daus carregats, no soc objectiva. Parlo des de la meva vivència.
Amor: una cara i una creu, com tot en aquest món. Això és el que es reflexa en els dos textos publicats anteriorment sota aquest títol.
L’amor per tota la vida és la quimera amb la que tots i totes somiem unes quantes vegades… al mes?...a la setmana?... al dia?
Fins i tot els més pràctics es qüestionen si existirà tal amor, tot i que el seu practicisme faci que rebutgin la idea tan aviat com arriba a la seva ment.
Els que estem als quaranta, vàrem créixer amb l’idea d’estudiar, formar-nos, treballar, trobar l’home/dona ideal i formar una família. Pocs van ser els que van descartar aquesta estructura preconcebuda.
I aquell/a noiet/noieta que ens tenia robat el cor, amb el que varem buscar el piset, amb el que ens varem cassar i formar una família… és avui una persona de carn i ossos, amb virtuts i defectes. I com ens pesen els defectes!... quan abans ens semblaven perfectes.
El resultat és frustant: el nostre país encapçala la llista de separacions de tooota Europa. Què ens passa?
Molts creuen que fora de les parets protectores de casa hi ha aquesta persona, que ens farà una vida més dolça, amb la que compartirem moments meravellosos, que tornarem a ser la princesa/el príncep dels somnis de quelcú. I perdem de vista la realitat, la vàlua real d'aquell/a que tenim al costat. Parlo, evidentment, d'aquelles separacions que es produeixen pel desgast dels anys, no de les que es produeixen per motius de força major.
Moltes vegades ha passat també que l'enlluernament inicial dels 20 anys només ha estat un miratge. Una il·lusió creada al nostre cervell i al nostre cor que, ja d'entrada - si haguéssim estat capaços de ser objectius- no s'ajustava en res al nostre caràcter, a la nostra idea de família, al nostre projecte de futur. Que dit sigui de pas, amb 20 anys difícilment tenim idea de què carai és això. Vaja, com demanar-li a un adolescent que trii els estudis que li han de fer guanyar les garrofes de gran.

L'amor per tota la vida només existeix per aquells que estan tocats amb la vareta màgica, quatre comptats i prou. Aquells que saben mantindre la flama, la comunicació, la complicitat, la capacitat de sorprendre's mútuament, el desig sexual, l'estimació de la coneixença, continuar compartint un projecte comú, compartir les alegries i els problemes, ser capaç de encarar colze amb colze el dia a dia… Tot això amb sinceritat, no perquè ho marqui la societat, no perquè la mandra ens faci quedar-nos quiets, no sigui que perdem el nostre estatus social… Difícil d'aconseguir, tot plegat, oi?

Per la gran majoria d’aquells que escollim separar-nos, el destí ens reserva noves relacions, noves formes d’estimar. Però l'amor difícilment traspassa barreres quan les evolucions dels individus son diferents… per molt que ens agradés creure-ho possible. Podem parlar d'estimació, de carinyo, de confiança. Tot i que en moltes ocasions son totes aquestes característiques juntes, molt més importants que l'amor de les pel·lícules, de les cançons i que ha inspirat als poetes.

Em reconec, encara que molt amagat sota la meva closca dura, una romàntica sense remei que creu en l’amor... o - si haig de ser coherent amb el que m’està demostrant la vida – que creu en els amors, cadascú amb les seves característiques i en el moment que arriba, fins que torna a marxar. I és que, com diu Sting a la cançó, “if you love somebody... let then free” (“si estimes algú... llavors deixa’l lliure”).
.............................................

Fora d’edició:
Ironies de la vida. Aquest cap de setmana passat vaig xerrar amb un valent que m,explicava com, davant el rebrot d’una greu malaltia que el consumeix, la seva parella dels darrers sis anys li va dir “carinyo... no em sento capaç de tornar a passar pel mateix procés, per tant marxo i et deixo”

No hi ha un amor que resisteixi??? Quan s’estima... no S’ESTIMA?

Amor per a tota la vida? – capítol 2

La cara de la moneda.
Aquest relat me’l van encarregar. El que vé a continuació és el text que es podia llegir a la invitació de boda d’un familiar. Així es sentien ells.
Avís pels diabètics i reacis al dolç: conté unes dosis extremes de sucre... però m’encanta.

“Breu relat d’una ensopegada”

"Caminava desma sota la pluja, però no se’n adonava, la pluja també era dins seu.
El temps, poc a poc, havia esvaït els seus colors, abans lluents i variats. Sense saber molt be com, li havia transcorregut mitja vida. Sense saber molt be com, havia arribat a aquell moment de cruïlla.
………………………………………………
Caminava ràpid sota la pluja, sense fixar-se gaire en l’entorn. Sempre li havia agradat la pluja i somreia mentre s’anava mullant. Pensava en tot el que quedava per fer aquell dia. Tenia tantes coses a l’agenda!... Entre vivències, viatges i ocupacions diverses havia transcorregut mitja vida i només pensava en tots els projectes que encara tenia per davant… però quelcom li mancava, quelcom que la fes gaudir plenament de tot el seu món.
……………………………………………..
Ell sabia que volia donar un gir, tot i que no acabava de veure molt be cap a on.

Ella sabia que necessitava completar-se, tot i que no acabava de veure molt be com.
……………………………………………..
Ell va girar la cantonada.
Ella va girar la cantonada.
… Una ensopegada…
el desconcert…
la sorpresa…
la observació…
una profunda mirada…
un ampli i dolç somriure.
…………………………………………….
- Quí ets? – va preguntar ell
- Soc JO – va respondre ella
- Fa molt que t’esperava –va somriure ell
- SEMPRE t’he esperat – va xiuxiuejar ella
- I és a mi, a qui esperes? – es va sorprendre ell
- Ja creia que no existies! – va exclamar ella – Vols caminar amb mi? – va afegir amb suavitat.
- Junts, tu i jo? – va dir ell, mentre li oferia la seva mà
- Tan lluny i units com vulguis – va afirmar ella, mentre agafava la seva mà.

I va ser llavors, creuant els dits i ajustant el pas per caminar plegats, quan van adonar-se. El destí els va fer un regal. La vida els va donar una oportunitat, potser la definitiva…"

Encara em falta el tercer i darrer capítol d’aquest “Amor per tota la vida?”
Continuem pensant...

M'han passat un MEME

Què és un MEME? us preguntareu alguns...

No us preocupeu no és contagiós, però si és una cadena. En un post d'un altra bloc, et conviden a respondre unes preguntes o a presentar alguna foto d'algun tema..., i simplement tu publiques aquest i passes a altres blocs el MEME.

En aquest cas... hem sigut convidats per el bloc Fem un cafè? al que dono les gràcies, i és el següent:

“Digues tres coses que sempre duus a la maleta quan vas de viatge i una que t’agradaria dur i que no duus mai o gairebé mai. I tant…. heu de dir el perquè. Pasar-ho a 4 persones.”

Les coses que porto a la maleta... dons.... dir que per alguns viatges no fan falta maletes, jajaja, això son coses meves...., però per els que si fan falta dons... la veritat és que me'n vaig amb unes quantes coses i torno amb unes altres més. I que amb el pas del temps han anat canviat aquestes coses de la maleta cada vegada més colla per compartir-les, però el que porto des de sempre:

1) Molta curiositat.

M'encanta viatjar, es quelcom que m'agrada moltíssim, sempre me'n torno amb nous amics a la maleta del cor, més que veure llocs... m'agrada la gent, les seves maneres de veure i viure la vida, i obro les fronteres de l'amistat.

2) El que tampoc falta és el portàtil encara que no indispensable és que

forma part de mi... és com una extensió del braç ...(jajaja sempre tinc alguna excusa per portar-lo) i la càmera de fotos, per guardar aquells moments en imatges.

3) De tornada ...a la maleta .....porto pedres,

si si pedres!!, jajaja, del lloc on he anat... és com quedar-te un tros dels moments viscuts allà, a part que m'agraden molt les pedres.

4) El que m'agradaria portar...

si pogués ser que les pedres pesessin menys... la resta crec que està tot a dintre tot l'indispensable i bàsic per a mi amistat, amor, il·lusió i somnis.

Possiblement em salto la norma, però .... per altra banda, per això estan!!.... com que aquí son molts ... en lloc de passar-lo a altres blocs el passaré a altres blocaires, d'aquí mateix.

El passo a la Cecília, al Raül, a Mònica i a ;)Lapil, ja sabeu a ... viatjar!!

Amor per tota la vida?

Recordo una parella molt propera que, al arribar divendres, ja esperaven amb esperança el dilluns següent, moment en que cadascú tornava a les seves ocupacions habituals i, per tant, moment en que les vides només coincidien unes poques hores al vespre, quan coincidien.
Sempre vaig pensar que era un senyal inequívoc de que no tenien ni idea de què fer l’un amb l’altre.
I en canvi, no se’ls acudia pensar en separar-se més que tres o quatre vegades a l’any... cosa que mai van arribar a fer.
El seu matrimoni va durar prop de 25 anys, fins que ella va morir.
En el moment del funeral, el fet d’arribar a la mort casada va causar que un desaprensiu parlés “d’amor per a tota la vida, fins a la mort” al referir-se a la relació de la parella.
A mi em va donar per riure, suposo que em compreneu després de l’introducció que us he fet. Els coneixia força be, a aquesta parella: parlo dels meus pares.

Aquesta és la creu de la moneda. Al capítol 2 us escriuré la cara.
Mentrestant, anem pensant.

Treballar als 41

Dona, 41 anys, formació mitja, titulada en Màrqueting i Comunicació, parlant dos idiomes amb un nivell acceptable (quan els desrovelli tornaré a dominar-los).
Experiència al món laboral des del 1988 en tasques de màrqueting i comunicació i en tasques com a Secretària de Direcció. Amb un currículum força interessant.
Amb bona presència, empenta, versàtil, culta i adaptable.

BUSCA feina. Feina amb cara i ulls, feina estable, feina remunerada correctament (no pretenc fer-me milionària treballant per a tercers), feina –si és possible- motivadora.

A quantes entrevistes hauré acudit a la meva vida??? He perdut el compte.
Però us puc explicar el que podria ser el resum de les entrevistes als darrers 6 anys:

La llei prohibeix explícitament preguntar per la situació personal i familiar del candidat que opta al lloc de treball. SEMPRE m’han preguntat sobre el meu estat civil, nombre de fills. Evidentment, en quant dic aquesta dada anoten ràpidament al marge del C.V., imagino que pel cap de l’entrevistador passen escenes d’absentisme laboral degut a les angines, a les múltiples hores de visita a metges, entrevistes amb professors, etc... Si a més resulta que el teu estat civil reflexa que no tens parella en qui recolzar-te... l’anotació queda subratllada amb un cercle ben gruixut.

Homes que llegiu el bloc: alguna vegada us ha passat quelcom similar? En alguna entrevista us han posat peròs en funció de la vostre situació familiar? Em jugo el que voleu a que no.
Afegeixo: busqueu una sola baixa meva en els darrers cinc anys de la meva vida laboral. No la trobareu. I amb els nens, m'he espabilat per no faltar a la feina.

Continuem.
Els nens creixen... i la mare també... 41 estupendíssimes primaveres contemplo al mirall de casa meva (no necessito àvia, com podeu veure). Més estable que mai, madura, amb les idees clares i més temps per dedicar-me, amb ganes d’enfrontar la recta de la maduresa amb una feina que em permeti deixar patents les meves aptituds... Què passa ara? SOC MASSA GRAN !!!
Senyors i senyores: en un país on l’esperança de vida de les dones és de 78 anys... amb 41 anys soc gran per incorporar-me a determinades empreses.
Podria citar noms de directius i empreses de la meva especialitat on m’han dit literalment que el perfil que busquen és de nen/nena guapa tipus Kent i Barbie, recent o quasi recent sortidets de la facultat i amb moltes ganes de pujar a costa del que sigui, sense importar el veí.
La llei prohibeix a les empreses fer menció en les recerques de personal de l’edat que es necessita, exceptuant casos en que sigui necessària la força.

I acabem: al Baix Penedès, per exemple, a una gestoria, fent-te càrrec dels impostos, facturació i comptabilitat de les empreses clients, 40 hores setmanals.... Vinga, va: dieu ................
570 Euros al mes nets !!!
És el que marca el conveni, em diuen...
Quina poca vergonya!

Reflexions en el...

Vas arribar massa aviat, dius. Uns altres van arribar massa tard....
Val més no queixar-se..... El present és l’única mesura justa de la felicitat.
Hi ha el que hi ha. I el que hi ha és molt.

Hi ha amics, sempre presents per fer una abraçada quan la necessito.
Hi ha moments, fantàstics moments on compartir una xerrada gratificant, uns somriures dolços, una rialla espontània.
Hi ha lectures que m’omplen d’interès i ocupen tot el meu temps i la meva ment.
Hi ha música i lletres que m’emocionen i que semblen expressament fetes per a mí.
Hi ha desconeguts, dels que no esperes res i que donen molt més del que puguis imaginar.
Hi ha paper i ploma, per poder plasmar sentiments, tots els sentiments: dolços, agres, tristes, esbojarrats.
Hi ha el mar, company inseparable, que sempre expressa el meu estat d'ànim, on sempre em perdo quan estic pensativa, melancòlica, dolça o trista.
Hi ha records que van sumant-se en el meu disc dur particular, que son inesborrables, que ja m’han marcat i han variat, ni que sigui discretament, el rumb de la vida.
I sobretot, hi ha els meus quatre motors, cadascú al seu estil, que em fan aixecar-me cantant al matí.

I tot això està al present, al moment que estic visquent.

Adéu passat.... ja et veure, futur.

Soc aquí i ara

On és el Nadal?

Soc nadalenca, ho reconec. Casa meva està plena de nadales, cintes vermelles, un enorme avet guarnit i el meu particular cor de veus dolces que van repetint poemes apressos a l’escola i que seran les millors postres de la Nit de Nadal o de Sant Esteve (evidentment, tots volen treure el major rendiment possible, al seu exercici memorístic i repetiran el poema cada vegada que vegin que la mà d’un adult toca la cartera).

I sí, a casa meva també es mengen plats d’aquells que només es serveixen en aquestes dates, no per costosos econòmicament, sinó per el.laborats i llargs de cuinar i de païr.

Casa meva està sempre oberta, aquells que la coneixeu sabeu molt be que és estrany que no hi hagi algú que passava per enllà i ha decidit fer-nos una visita. Però al Nadal és quan arriba la bogeria. La consigna és “a ca la Cecília, per Nadal, jornada de portes obertes”, al cap i a la fi pels meus nens i per mi els amics son una forma de família que ens agrada sentir a prop i compartir unes estones, també en aquestes festes.

Però al marge de tot aquest desplegament de cançons, àpats i moments compartits, hi ha moltes coses que entristeixen el meu Nadal.

Em centraré a comentar una molt concreta, mal del nostre món consumista. Sembla ser que Nadal arriba en quant ens hem menjat les castanyes i els panellets. De fet, encara em quedaven a casa quan vaig veure el primer aparador guarnit. Els més moderats, han decidit que Nadal comenci l’1 de desembre, no fos cas que els comerços perdessin un cap de setmana tant golós com el del superpont de l’any, Constitució i Puríssima. De la mateixa forma que un determinat centre comercial ens anuncia quan és primavera, encara que fora faci un fred glaçador i que no se’ns passa pel cap treure’ns l’abric, els comerços es posen a la línia de sortida i el dia 1 fan el tret de sortida. Aquí, al nostre Baix Penedès, no patim aquest sense fre consumista que fa que tots els caps de setmana de desembre, a les ciutats estiguin oberts els centres comercials convertint-los en formiguers humans.

I si a més et trobes caminant per la ciutat i creues un dels passos obligats per aquells que fan el “viacrucis” comerç rere comerç, pots trobar-te amb situacions grotesques: una baralla de parella de “perquè t’has de gastar cada any en el regal de ta mare, el doble que en el de la meva”; o el comentari avorrit de “no puc més, estic cansat. Escolta, el que quedi per comprar t’encarregues tu”; o el rei de tots, aquell de “una corbata servirà, total li és igual una cosa que un altre” o, pitjor encara, “si no saps que comprar, agafa això mateix i parem de perdre el temps”.
Perdre el temps??? Estic cansat??? Tan és això que allò???

Al Nadal que jo conec no està escrit que sigui obligació regalar. Al Nadal que jo recordo, no havien persones que treballaven en establiments oberts els caps de setmana per satisfer la voràgine consumista i fer així que un moment màgic de l’any es converteixi en un malson per tots aquests que s’han de guanyar la vida. Al Nadal que jo vull no hi ha lloc per interminables tardes o fins i tot dies sencers per passar-los nerviosa de botiga en botiga pensant en tot el que em queda per comprar i suant perquè la visa està que treu fum... i que desprès caldrà pagar.

Al meu Nadal canviem les compres per hores de compartir cantant nadales, aprenent poemes que tinguin a veure amb l’època, guarnint casa nostra com es mereix, llesta per rebre a tot aquell que vulgui compartir una estoneta amb nosaltres, pensant en els menjars fantàstic que farem, cada dia al gust d’un dels començalls, inclosos els meus fills (ja us adonareu doncs, que a casa per Nadal, tenim dia de pizza, dia d’ous ferrats, dia de pasta i dia de pollastre al curri).

Tinc una germana divertida i genuïna que al Nadal no compra. Ella fa els regals: compota de poma per mi, mocadors carregats de monedetes perquè quan les nenes se’ls lliguin a la cintura i remenin el culet es senti el soroll al compàs de la música, una polsera pels nens, una fotografia meravellosa,... aquests van ser els seus presents l’any passat. I sabeu? Son els que ens mirem amb més estimació a casa. No sabeu quantes tardes de balls ens han proporcionat els mocadors de monedetes!

Voldria encomanar qualcú amb aquesta particular forma de viure el Nadal. I per començar, ja sabeu: “ca la Cecília, al Nadal, fem jornades de portes obertes”.
Bones festes

¿SON ESTÚPIDS ELS AMERICANS?

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=56257

Notícia enviada per Cecília

De malalties i baixes

Fa dues setmanes, un dels treballadors de l’empresa va trencar-se un braç. Va venir a portar-me la baixa a l’oficina i em va explicar que en les successives cinc setmanes vindria a portar-me les, també successives, renovacions d’aquesta baixa. Aquest simple fet em va donar que pensar.
I vaig pensar en dos sentits, que ara us explico.

En primer lloc, em va donar una nova prova de l’absurd de la burocràcia al sistema sanitari –i a tants altres organismes, afegeixo-. És un fet conegut per a qualsevol que, una vegada feta la corresponent radiografia i comprovat el trencament de l’ós que toqui, aquest té un procés de recuperació de x setmanes que per molt que es vulgui no s’accelera. Llavors... algú em pot explicar quina lògica té aquesta pèrdua de temps, tant per l’usuari com per als treballadors de sanitat, en complir amb el ritual d’anar un cop per setmana simplement a segellar un paper? I quan ho preguntes, la resposta és així de taxativa: “ho marca la llei, s’ha de venir i ja està”.... Logiquíssim, oi?
Potser si qualcú es qüestionés aquests circuits burocràtics sense sentit i s’implantés un nou model guanyaríem en qualitat, tant els usuaris com aquells que passen la seva jornada laboral imprimint segells en papers sense sentit.

En segon terme, i degut a un fet succeït a una coneguda que coincidia en el temps amb el cas amunt exposat, em va donar per pensar pel que fa a les baixes anomenades per “depressió”.
El primer món va veient un increment de les depressions catalogades. ¿Realment la depressió està tan estesa? Potser entre metges amb pressa i pacients angoixats estem frivolitzant una malaltia realment greu. ¿O potser deu ser que els sentiments i les emocions relacionats amb l'angoixa artificial o amb la insatisfacció personal es poden diagnosticar com a depressió a canvi d'una pastilla?
La idea que hi ha un medicament per a cada cosa ens està apartant de la pròpia reflexió. Estem esgotats. El nostre cap no ens entén. El banc ens reclama pagaments que han atés provisionalment per falta de fons al compte; l'empresa no funciona com anys enrere, fins i tot pot ser que estigui travessant una greu crisi; la nostra parella truca massa vegades per telèfon a un número desconegut, o no ens fa ni cas, o ja no existeix l’il·lusió per cuidar-se mútuament; el fill no s’esforça als estudis, o col·lecciona suspensos, o està completament imbuït en el seu món, en una altre galàxia paral·lela a la de la resta de la família; algú que ens estimem pateix una malaltia preocupant,.....
La llista podria ser inesgotable, però no és una depressió. És, simplement, massa. Però la paraula depressió permetrà aconseguir una baixa i una pastilla. El somni d'estar de baixa perquè no es pot més és un símptoma col·lectiu... i després, passat el temps de baixa que se’ns hagi concedit, reprendrem la nostra activitat quotidiana i continuarem estant on estàvem, o sigui en el “no puc més”. Perquè les pastilles no arreglen els problemes i preocupacions del dia a dia. Aquests ens correspon a nosaltres de fer-los front i sol·lucionar-los o superar-los.
No són els ciutadans els que estan malalts: és la societat la que no sap reaccionar quan la vida li porta la contrària.

Du llu espic engliss?

I seguim amb assumptes lingüístics. El coneixeu, aquest? Reconec que quan el vaig llegir, a més de riure, em va causar certa enveja per no ser jo l'autora. El trobo enginyós, intel.ligent i terriblement realista. Que el disfruteu!
"Desde que las insignias se llaman pins, los homosexuales gays, las comidas frías lunchs, y los repartos de cine castings, este país no es el mismo: ahora es mucho, muchísimo más moderno. Antaño los niños leían tebeos en vez de comics, los estudiantes pegaban posters creyendo que eran carteles, los empresarios hacían negocios en vez de business, y los obreros, tan ordinarios ellos, sacaban la fiambrera al mediodía en vez del tupper-ware. Yo, en el colegio, hice aerobic muchas veces, pero, tonta de mí, creía que hacía gimnasia. Nadie es realmente moderno si no dice cada día cien palabras en inglés. Las cosas, en otro idioma, nos suenan mucho mejor. Evidentemente, no es lo mismo decir bacon que panceta, aunque tengan la misma grasa, ni vestíbulo que hall, ni inconveniente que handicap... Desde ese punto de vista, los españoles somos modernísimos. Ya no decimos bizcocho, sino plum-cake, ni tenemos sentimientos, sino feelings. Sacamos tickets, compramos compacs, comemos sandwiches, vamos al pub, practicamos el rappel y el raffting, en lugar de acampar hacemos camping y, cuando vienen los fríos, nos limpiamos los mocos con kleenex. Esos cambios de lenguaje han influido en nuestras costumbres y han mejorado mucho nuestro aspecto. Las mujeres no usan medias, sino pantys y los hombres no utilizan calzoncillos, sino slips, y después de afeitarse se echan after shave, que deja la cara mucho más fresca que el tónico. El español moderno ya no corre, porque correr es de cobardes, pero hace footing; no estudia, pero hace masters y nunca consigue aparcar pero siempre encuentra un parking. El mercado ahora es el marketing; el autoservicio, el self-service; el escalafón, el ranking y el representante, el manager. Los importantes son vips, los auriculares walkman, los puestos de venta stands, los ejecutivos, yuppies; las niñeras baby-sitters, y hasta nannies, cuando el hablante moderno es, además, un pijo irredento. En la oficina, el jefe está siempre en meetings o brain storms, casi siempre con la public-relations, mientras la assistant envía mailings y organiza trainings; luego se irá al gimnasio a hacer gim-jazz, y se encontrará con todas las de la jet, que vienen de hacerse liftings, y con alguna top-model amante del yogurt light y el body-fitness. El arcaico aperitivo ha dado paso a los cocktails, donde se hartan a bitter y a roast-beef que, aunque parezca lo mismo, engorda mucho menos que la carne. Los locutores de radio, sin ir más lejos trabajan en un magazine, no en un programa. En la tele, cuando el presentador dice varias veces la palabra OK y baila como un trompo por el escenario la cosa se llama show, bien distinto del anticuado espectáculo; si el show es heavy es que contiene carnaza y si es reality parece el difunto diario El Caso, pero en moderno. Entre medias, por supuesto, ya no ponen anuncios, sino spots que, aparte de ser mejores, te permiten hacer zapping. Estas cosas enriquecen mucho. Para ser ricos del todo, y quitarnos el complejo tercermundista que tuvimos en otros tiempos, sólo nos queda decir con acento americano la única palabra que el español ha exportado al mundo: la palabra 'SIESTA.' Espero que te haya gustado... yo antes de leerlo no sabía si tenía stress o es que estaba hasta los cojones."

Dissabte, 24/11, el día de no comprar res

Aquest dissabte, 24 de novembre és el Buy Nothing Day, una iniciativa vinguda, com no, de l’altre banda de l’Atlàntic. I és que aquests dels “Estados Juntitos” –com diuen per Mèxic- s’ho inventen tot, tan avorrits que estàn. Especialistes ells en crear els “dia de...” i les estadístiques més estrafalàries, inservibles i absurdes. Isn’t it?

Peeero, a diferència d’altres propostes –igual d’absurdes que la que ens ocupa-, a aquesta li tinc simpatia. El Buy Nothing Day, o “día sense comprar” és una proposta nascuda a la xarxa i ja fa uns quants anys que roda pel mon. Em confesso, vaig caure de quatre grapes en fer la prova. No soc jo una gran compradora de res – de fet, no soporto anar de compres – però cada dia, inefablement, compres la barra de mig, o aquell material escolar, o et pares a prendre un café... sempre gastes quelcom.
Tal i com us explica Juli Capella en l’article que us adjunto (per cert, no m’imagino en Juli Capella, tan de diseño él, sortint sense un euro a les butxaques) la sortida de casa és angoixosa. En el meu cas, vaig entrar i sortir indecissa unes tres vegades. I, finalment, vaig respirar a fons i vaig tancar la porta. L’únic que portava a sobre era una mena d’agenda del dia on s’especificaven activitats gratuites diverses a Barcelona, el meu DNI i la meva bici. Confessaré també que vaig cometre una infracció al complir amb el precepte del dia (no comprar ni pagar res de res)... vaig colar-me al tren de rodalies, tant d’anada com de tornada. Però prometo que va ser l’única infracció en tot el dia.
Desprès d’haver-ho provat, us puc assegurar que en Juli té raó: et notes alliberat i neix una nova forma de mirar el món, encara que sigui per unes hores. I vaig tenir moltes grates sorpreses, fins i tot vaig menjar força bé. I he repetit altres dies de sortir de casa sense un sol euro – perquè no en tenia o per plaer – sense que fos el dia de res, per decissió pròpia.

No sé si cal ser tan extremista, però fer l’assaig de cara a les dates que s’acosten en que les targetes treuran fum i les botigues tindran unes caixes per frotar-se les mans..... potser ens ensenya que no cal tanta despesa. Es pot viure amb menys. Podem viure sense consum innecessari.

21/11/2007 SET X SET // JULI CAPELLA
Sortir sense diners
JULI CAPELLA
L'inefable agitador Jordi Bigues va fer fa temps una curiosa guia. Explicava tot el que podies fer durant un dia a Barcelona sense gastar ni una pesseta. Suposo que la guia deu haver crescut impertèrrita mentre arribaven l'euro i la seva inflació. Perquè les coses gratis no augmenten mai de preu, aquest n'és l'avantatge.Recordo que es podia beure en infinitat de fonts, veure museus, escoltar música, ensumar flors, fer gimnàstica, fer amics, assistir a conferències, menjar en llocs de gorra, etcètera. El que més em va commoure, quan vaig intentar viure l'experiència, va ser sortir de casa sense diners, ni monedes ni targetes, a pèl. Em va fer la sensació de rondar nu per la jungla. ¿Com agafaré el metro? ¿I si tinc una urgència? ¿I si em ve la gana? Però, així que va anar passant el dia, vaig notar l'alliberament de portar les butxaques buides. D'entrada, t'evites moltes temptacions, ja que saps que no compraràs res. Automàticament la vista, l'oïda, l'olfacte se centren en altres assumptes. Neix en tu una nova mirada del món, no és broma. Les distàncies es fan curtes, les hores, llargues, i s'omplen de sorpreses. Sense pagar res.A això ens inviten els ciberactivistes amb la jornada Buy nothing day, o dia sense comprar, convocada per dissabte, 24, com a antiaperitiu nadalenc. Sens dubte, aquesta iniciativa del "dia de", com tantes altres, no servirà de gaire, però, si decideix practicar-la, almenys sàpiga que té cost zero.I, si per casualitat, un dia s'oblida la cartera a casa, no s'amargui: vegi'n la part positiva, aprengui a redescobrir la seva ciutat. I no és que ens hagi sortit gratis: la paguem i a un preu altíssim. Almenys, doncs, sapiguem-la disfrutar.

Sommiant invents

Quan era petita i no tan petita, em venia a la ment una idea, un invent. No sé perquè ara em torna a asaltar sovint, aquesta idea. En qualsevol cas, em fa somriure. Compartiré amb vosaltres aquest somni.

Somniava que jo era la flamant inventora del cotxe-goma.
El cotxe-goma està fet d’un material molt semblant al que estàn fetes les barques Zodiac, potser una mica més flexible i una mica menys gruixut.
El cotxe-goma permet desplaçar quatre persones a base de “força saltarina”. Posem un exemple de trajecte: la família es trasllada a casa dels avis un diumenge a dinar. Obren l’armari, treuen els abrics i una caixa no més gran que la d’un escalextric. Baixen tots quatre al carrer i s’apropen a un dels molts endolls que abasteixen d'aire als usuaris del cotxe-goma i que estàn a la vorera. Endollen el contingut de la caixa i, per art de màgia, en uns 5 minuts tenen el seu cotxe-goma inflat. Tots amunt i, com quan hi ha una carrera de traineres, un diu: “i un, i dosss i... TRES!” tothom alhora comença a moure enèrgicament el tronc amunt i avall, esquerra i dreta, davant i darrera dintre el cotxe i comença el viatge. Boing, boing, boing...
Que xoquem? Cap problema: cada cotxe participant en el xoc rebota, potser perd uns quants metres avançats, però això és tot.
Arribem a casa els avis. Baixem, apretem un botonet i ...zzzluppp –zzzzlupp... en cinc minuts tenim el cotxe-goma desinflat.

Avantatges del cotxe-goma? No hi ha accidents que passin de l’anècdota; els poseidors d’un cotxe-goma tenen una forma fantàstica, estàn sans, sense colesterol; no ocupa espai, s’acaben els problemes per aparcar! Imagineu un carrer sense un sol cotxe aparcat; no contaminem, el cel està més blau; no depenem del petroli, s’acaben els conflictes pel control d’aquest; i l’adquissició d’un cotxe-goma no ens deixa crèdits per cinc anys.
I pels trajectes llargs? Doncs fem anar els transports públics, que en el meu somni funcionen amb puntualitat i correcció nòrdiques.
En fi... ja us he dit que només és un somni infantil. Però, a que seria fantàstic?

D'una Cecília a una altra Cecília

Un ocellet, que sempre és el mateix, és diu Mònica, m'ha dit que avui 22 de novembre és el teu dia, Santa Cecília.

Per això aquest regalet, una cançó que em transporta cap a d'infantesa, era la cançó més romàntica que havia escoltat, em feia somniar.

Sempre m'han agradat les cançons amb història.

Feliç dia!!!

RECORDA QUE ENS DEUS UNA COPA DE CAVA.

Molts Petons de les dues!!




Un Ramito de Violetas

Era feliz en su matrimonio
Aunque su marido era el mismo demonio
Tenía el hombre un poco de mal genio
Y ella se quejaba de que nunca fue tierno
Desde hace ya más de tres años
Recibe cartas de un extraño
Cartas llenas de poesía
Que le han devuelto la alegría

Quien la escribía versos dime quien era
Quien la mandaba flores por primavera
Quien cada nueve de noviembre
Como siempre sin tarjeta
La mandaba un ramito de violetas

A veces sueña y se imagina
como será aquel que tanto la estima
Sería un hombre más fiel de pelo cano
Sonrisa abierta y ternura en las manos
No sabe quien sufre en silencio
Quien puede ser su amor secreto
Y vive así de día en día
con la ilusión de ser querida

Quien la escribía versos dime quien era
Quien la mandaba flores por primavera
Quien cada nueve de noviembre
Como siempre sin tarjeta
La mandaba un ramito de violetas

Y cada tarde al volver su esposo
Cansado del trabajo la mira de reojo
No dice nada porque lo sabe todo
Sabe que es feliz así de cualquier modo
El su amante su amor secreto
Y ella que no sabe nada
Mira a su marido y luego calla

Quien la escribía versos dime quien era
Quien la mandaba flores por primavera
Quien cada nueve de noviembre
Como siempre sin tarjeta
La mandaba un ramito de violetas

INVISIBLES

“Invisible: no susceptible de ser vist, que escapa a la vista”
Aquesta és la definició que apareix per “invisibles” al diccionari de l’Enciclopèdia Catalana.
Aquest també és el títol de la pel·lícula en format documental que ha editat Metges sense Fronteres. Un títol molt encertat.

La pel·lícula – produïda per Javier Bardem – consta de cinc curts dirigits per cinc grans directors del panorama internacional:
- “Cartas a Nora” per Isabel Coixet
Tracta dels immigrants que s’han instal·lat al nostre país, la seva vida aquí i la vida dels que queden allà. Concretament parla de la malaltia del chacras.
- “Crímenes invisibles” per Wim Wenders
Una guerra civil encoberta a la R. D. del Congo. Les principals afectades: les dones. Es comet sistemàticament violència sexual, no importa l’edat de la dona.
- “El sueño de Bianca” per Mariano Barroso
Aborda la problemàtica dels interessos de determinats laboratoris farmacèutics que tenen patents en exclusiva, en aquest cas, sobre el medicament per pal·liar la malaltia de la son.
- “Buenas noches, Ouma” per Fernando L. de Aranoa.
Al nord d’Uganda – país en guerra des de fa 20 anys –, milers de nens recorren cada dia kilòmetres per anar a dormir al centre “Arca de Noé” i protegir-se del segrest que realitza el grup armat LRA en el seu afany de reclutar nens soldats.
- “La voz de las piedras” per Javier Corcuera
A Colòmbia, i degut als constants atacs de diversos grups armats – oficials i rebels – els camperols viuen un èxode continu i amb la por de ser morts en qualsevol moment.

I deia més amunt que el títol és encertat per un desgraciat fenòmen social que aqueixa al primer món: la guerra, les desgràcies del món per a molta gent només existeixen quan encén la televisió a l’hora de les notícies.
Altres mitjans de comunicació, com ara la premsa escrita, tenen un seguiment més reduït i el lector és molt selectiu amb la informació que vol rebre (fixeu-vos a l’hora d’esmorzar en els lectors: la major part passa de la portada i la contra a les pàgines d’esport).
I si al noticiari televisiu de torn no s’anomena un conflicte, o el lector del diari no vol llegir més que el que l’interessa... aquest conflicte passa directament a ser invisible, no existeix.
Vaja, com apagar el llum de l’habitació. Al estar tot fosc i no veure res... deu ser que l’habitació està buida, oi? Provem que passa si posem una mica de llum.

I per què no s’anomena un conflicte social a les notícies o als diaris? Doncs desgraciadament perquè no és rendible. No ven, no guanya audiència.
Actualment els conflictes a l’alça són aquells que fan que creixi la crispació entre món musulmà i món occidental. Creieu-me: aquest són els que interessen, de la mateixa manera que en el seu moment va interessar la Guerra Freda. Els conflictes a l’alça son aquells que poden mantindre la por al cos per una suposada invasió –armamentística o ideològica, tant és – al nostre còmode i ric primer món. Si un conflicte es manté a l’àmbit local d’un país i no ens esquitxa, no interessa.

I ara reprendré el tema original d’aquest escrit: Invisibles és una pel·lícula que val la pena veure. Els drets intel·lectuals pertanyen a Metges Sense Fronteres, però no té copyright, per tant la difusió és gratuïta. Com a col·laboradora de Metges sense Fronteres, estic intentant organitzar un visionat als Instituts de la comarca. De moment he fet una prova pilot a l’IES Baix Penedès. Èxit de la proposta : 0.
També ho he comentat en altres àmbits per veure la resposta que generava la meva proposta...... M’estic desinflant
Tinc còpies originals de la pel·lícula a casa meva. Estan a disposició de tot aquell que estigui interessat. I agrairé qualsevol idea o col·laborador en aquest projecte que permeti difondre el testimoni que aporta la pel·lícula.
També us vull proposar que organitzeu trobades amb amics a casa per fer un visionat privat. I si teniu fills adolescents, que convoquin als seus amic més íntims a casa per compartir la pel·lícula i comentar-la amb ells desprès.

Us demano ajuda.

Em presento...

Hola a tots els que passeu per aquest bloc.
Soc la Cecília, nova encantada col.laboradora d’aquesta pàgina, com ja va comentar la Mar en la seva –inmerescuda- benvinguda de fa uns quants dies.
Inquieta, passional, curiosa i un tant caòtica… per això començo en desordre: primer he publicat una col.laboració i desprès em presento.

Aquesta col.laboració és per mi un gran regal, deixeu-me que us expliqui perquè.
Quan em presenten quelcú, quan em trobo en una reunió de desconeguts, tot i que dissimulo molt be, m’inquieta la conversa. De vegades puc resultar molt dura amb les construccions sintàctiques, els calificatius, els mots; gairebé sempre sento pànic de mostrar-me tal com soc, de vessar massa passió o sentiment; de vegades no aconsegueixo fer-me entendre i quan intento arreglar quelcom que acabo de dir... doncs resulta que és pitjor el remei que la malaltia.

Però quan escric, quan em trobo a soles amb un paper en blanc i la meva pluma, m’entra pau i calma. Llavors soc capaç d’endreçar les idees, d’expressar el que sento, el que penso, el que visc. I la vergonya desapareix, em deixo anar confiada. L’escriptura és una gran amiga, potser la que millor em coneix. Escric sempre que em sento trista, sola, alegre, furiosa, melancòlica, somiadora. Tot li explico al paper. I escric de tot: pensaments, contes per adults, contes per a nens –els meus fills sempre s’enrecorden de dos personatges meus: “Pitipatacoixa” i “la taurona Ramona”.
Peeero tot, absolutament tot el que escric ho trenco. Explico el conte i el trenco, escric sentiments i ipso facto els trenco... no sigui cosa que quelcú els trobi!

Per això, aquesta col.laboració és un gran regal: el bloc de la Mediterrània em permetrà expressar-me de la forma que més m’agrada. I quan ja està publicat... no ho podré estripar! I podré compartir els meus pensaments amb tots vosaltres.

La lletra de la cançó que vé a continuació expresa força be el meu tarannà. Amb ella m’acomiado. Espero que us agradi!

Aunque soy un pobre diablo,
casi siempre digo la verdad
como fuego abrasador, siempre quise ser el que no soy.
No transcurre el tiempo junto a tí,
no existe el reloj,
no tiene sentido entre tu y yo.

Aunque soy un pobre diablo,
se despierta el día y echo a andar,
Invencible de moral
Que difícil es buscar la paz,
convivir venciendo a los demás,
nuestra sociedad
es un buen proyecto para el mal.

Aunque soy un pobre diablo
Sé dos o tres cosas nada más
Sé con quien no debo andar
También sé guardar fidelidad
Sé quien son amigos de verdad,
Sé bien donde están
Nunca piden nada y siempre dan.
Dejo sangre en el papel,
todo lo que escribo
al día siguiente rompería
si no fuera porque creo en ti.
A pesar de todo tu me haces vivir,
Me haces escribir
Dejando el rastro de mi alma
En cada verso, un jirón de piel
Soy un corazón tendido al sol.

La gira d'Al Gore

Per Cecília:

"Aquest és un article d'opinió publicat a El Periódico de Catalunya la setmana passada. M'agradaria compartir-lo amb vosaltres, així com les meves reflexions al respecte:


La gira d'Al Gore

JOAN-PERE Viladecans
Pintor

En la seva molt ben pagada gira mundial, Al Gore ha vingut a impartir doctrina i a acomplexar el personal. Aquest telepredicador amb pinta de Superman inflat hauria de saber que la veritat sempre ha estat incòmoda, però també ho és espantar amb algunes veritats reals i altres de probables, i amagar les solucions. Va esmentar la moral, el linx ibèric, Dońana, l'ètica, l'àguila, Noè... uf!... però va anar amb compte d'obviar els poders reals. O sigui, que la culpa de l'alarmant canvi climàtic no és dels governs, ni de les multinacionals, ni de quan ell era vicepresident. És del ciutadà que esbrossa els residus, que va en bicicleta, que no pot deixar el cotxe perquè no hi ha un bon servei públic. A aquest noi li convé passar una temporada a la Terra. En jet i amb les butxaques plenes, l'ètica s'entén de manera diferent. Mentrestant, la nostra dreta va deixant anar bestieses perquè encara no s'ha assabentat que darrere de tanta ecologia de disseny hi pot haver un bon negoci. Commovedor. Una vegada més, ens confonen convertint en espectacle els problemes reals."



I per què ho vull compartir? Doncs perquè aquest Joan-Pere ha plasmat en aquestes línies la meva idea sobre la tasca que porta a terme el Sr. Gore. M'explico:

Soc conscient i -crec- que cuidadosa amb el meu entorn, especialment amb el mediambiental. A casa practiquem la recollida selectiva de la brossa; soc terriblement pesada amb l'ús de l'energia (sempre estic darrere els nens per tal que no deixin els aparells electrònics en stand-by, sempre darrere per tal que no fem ús del llum si no és necessari); soc més pesada encara pel que fa a l'aigua (literalment em fa mal veure com s'escapa aigua d'una aixeta sense cap necessitat); el meu mitjà de transport, sempre que la situació m'ho permet, és una bicicleta o anar caminant als puestos, o compartir cotxe si el trajecte és el mateix i fins i tot he fet alguna xerrada de conscienciació sobre el medi ambient (quan voleu us la faig a vosaltres: als escassos 15 assistents que van decidir apropar-se els va encantar).

En definitiva: poso en pràctica una famosa frase dels anys 80 que per mi és com un manament: "Pensa global, actua local"

I quan aplico aquesta frase, la faig servir pensant de forma transversal i àmplia: geogràficament i generacionalment. És una actitud que em ve de petita. De fet, és l'educació que he rebut a casa. Per tant, és un comportament molt interioritzat. També vull dir que no crec que les meves accions per protegir el medi ambient siguin suficients (si algú té alguna idea practicable, que no dubti en fer-me-la saber, si us plau) però sí crec que és un micro granet de sorra.

I dit això, deixeu-me que carregui contra la filosofia del Sr. Gore. Poc em queda per dir després de la lectura d'aquest article d'opinió. Jo, com segurament vosaltres, he vist "Una veritat incòmoda" i des de la meva ignorància no disposo de les dades científiques per rebatre tot el seu contundent discurs. No us trobeu davant d'una negacionista del canvi climàtic, no no. Us trobeu davant una ciutadana que entén, al igual que ho ha entès el Sr. Joan-Pere, el lucratiu negoci que hi ha amagat darrera d'aquest mal que pateix el nostre planeta i del que tothom vol treure cullerada.

Per posar un exemple: des de que Al Gore va sortir a la palestra com abanderat i defensor de la teoria del canvi climàtic, els mitjans de comunicació fan abús del terme. Ara resulta que si al Mediterrani, mar tranquil on els hagi, li dona un dia per fer un temporal d'onades de tres metres... és per culpa del canvi climàtic. I el presentador de torn ho deixa anar sense parpejar i es queda tan tranquil. Si us plau! preguntem, per exemple, als avis que encara pesquen quants temporals han viscut al Mare Nostrum! Afortunadament tenim un Alfred Rodríguez Picó que, en un gest de seny, va fer unes declaracions expressament per informar que no tot es deu a aquest fenomen anomenat canvi climàtic.

I per què els mitjans de comunicació fan servir aquest discurs tan esbojarradament? DONCS PERQUĘ VEN, perquč aconsegueix sumar audiència.



Més coses: el Sr. Gore planteja com a alternativa a la benzina tradicional l'ús dels biocombustibles, paraulota també molt de moda en aquests dies.

Sabeu quantes hectàreas de cereals cal plantar per aconseguir els llitres necessaris del parc automobilístic a Espanya? Doncs una superfície equivalent al sól de tota la península ibèrica i tot França... Què fem amb la resta de cultius? Els eliminem? Com afectaria al mercat aquest pas d'hipotecar el sòl per a ús exclusiu de generar biocombustibles? Doncs augmentant el preu del menjar que consumim com si es tractés d'un article de luxe, no com una necessitat. Menjar vegetal i menjar animal (no oblidem que el bestiar s'alimenta de pastura i que necessita sortir a pasturar).



El Protocol de Kioto, un altre gran estafa que ens han venut. Els resultats d'aquest tractat, com sempre, castiguen amb la seva aplicació als països més pobles i lucren als més desenvolupats i rics.... però crec que ara ja començo a barrejar temes, que no haig de carregar al Sr. Gore amb aquest mort, doncs no és fill seu.



No m'estendré gaire més, perquè puc ser fins i tot pesada, tantes ampolles m'aixeca aquest tema, tot i que, si algú estŕ interessat en sentir tot el que haig de dir, gustosament li explicaré davant d'un cafè.



Deixeu-me acabar dient que, tal com diu Joan-Pere, la trista veritat és que ens confonen convertint els problemes reals en espectacle i benefici.... i aquesta sí que és una veritat incòmoda.

Cecília