ORENETES II

Holaaaa, ara que les orenetes ja han marxat i la finestra de la meva habitació ja comença a tancar-se a la nit degut a la frescor de la matinada, em poso a recordar que un estiu més ens ha deixat. I ens ha deixat amb el record de les nostres vacances, d’aquelles moments que hem rigut, del sol de la platja, del nostre mar mediterrani, de les passejades per la sorra al costat de l’aigua, de les nostres festes majors, dels castells de focs, de les festes privades, dels dies de festes familiars, d’algunt aniversari o sant cel.lebrat i dels regalets que us hagin fet, dels sopars a la fresca, de les passejades amb bicicleta, del guirigall que sentim dels nens que juguen al carrer... etc, etc.... Algú, algú…. no recorda res de tot això???

Segur que si. Però si algú de vosaltres que llegeix això no ha pogut gaudir res de tot lo dit, espero sincerament que sigui perquè ha disfrutat d’un estiu súper!!!!.

Dic això, perquè ara que el sol comença a deixar-nos més d’hora i els vespres son més llargs i els nens van a dormir una mica més aviat, ahir, vaig poder guanyar una mica de temps i vaig veure una peli per grans a la tele, que em venia de gust, perquè la portaven anunciant tota la setmana. Dic de grans, perquè al cinema sols hi vaig a veure pelis infantils, perquè els meus nens son petits. Jajajaaja. Eiiii, que aquestes tenen el seu encant i també m’agraden molt, i a més, de vegades es més maco veure la cara dels nens i de d’il·lusió que tenen, que no pas la peli en si. Però també ens ve de gust de veure alguna cosa per nosaltres.

Retrobant el fil de la conversa, us deia que ahir vaig veure una peli d’adults; “un milió de dòlars baby”. Peli guanyadora de diversos oscars i que segurament molts de vosaltres ja l’heu vist. Però jo la vaig veure ahir. Eiiii… A LA TELE. , i pensava explicar-vos-la fil per randa tota. PERO NOOOO, no patiu, que no us penso dir com s’acaba. Jajajajajaja. De totes maneres... si no l’heu vista… val la pena!!!.

Però el que si que us vull dir, es de la conclusió que en vaig treure, i aquesta va orientada al que us deia al començament; que cal disfrutar de les coses, inclús dels petits detalls, cal ser feliç, cal riure, cal gaudir dels moments bons, cal aprofitar les oportunitats que aquesta ens dóna, cal passar-ho el més be que puguem… cal viure la vida perquè passa volant. Ja ser que és fàcil dir-ho, i difícil fer-ho. Però cal intentar-ho.

La peli ens ensenya, que les pitjors coses poden venir en qualsevol moment, i no avisen…. I aleshores… ja no podem tirar endarrere. Sols podem viure de records dels bons moments passats. Per això, espero i desitjo que tots vosaltres, ara que les orenetes ja han marxat, us quedi un bon gust de boca de l’estiu que se’ns ha acabat.

Raul

LES ORENETES ( capítol 1)

Des d'aquí donem la benvinguda a Raul, que s'incorpora al nostre bloc amb una entrada fantàstica de les Orenetes, i una nova secció que ell l'anomena

Per Naturalesa.

Ell, que tenia por de no arribar a l'alçada, de ben segur que ens deixa a tots al darrera sense cap esforç...

Des d'aquí, et desitgen que gaudeixis escrivint de tot el que et rodi pel cap.

Moltes gràcies, de part de tots nosaltres. per entrar a formar part d'aquest bloc d'amics.

Mar

************************************************************

Hola a tots els lectors d’aquest magnífic bloc, i evidentment a la seva creadora : la MAR.

Gràcies a crear aquest espai, fa que molts de nosaltres hi invertim una estona del nostre temps a informar-nos de coses noves i també a llegir moltes inquietuds de persones que, en el meu cas, ni conec. Tot això fa que aquest bloc sigui com una joguina de nens grans i que ens serveix per enriquir, fins i tot, les relacions personals, encara que en la majoria de casos… desconegudes.

Després de la petita introducció, jo em vull afegir a tots vosaltres per tal d’escriure totes aquelles coses que sota qualsevol punt està englobat en la capçalera del bloc; amoïnar, entristir, alegrar, … o qualsevol inquietud que tingui. Espero ser un col·laborador més i poder estar a l’alçada corresponent.

Raul

LES ORENETES ( capítol 1)

Per començar, us explicaré una història. Des de fa gairebé 5 anys, que aquests ocells tant estimats a les nostres contrades, em fan perdre el son. No mal penseu res. Però mai millor dit: em fan perdre el son.

Com tots sabeu, a l’estiu la temperatura dins de les cases augmenta de manera considerable, i la solució tradicional, és obrir les finestres a la nit per tal que la corrent d’aire fresc circuli i s’emporti una mica aquell baf que en el decurs del dia s’ha dipositat a l’interior de casa nostra. Ahhhh!!!!!!, no ho havia dit, casa meva està aïllada dels sorolls de la contaminació nocturna de vehicles, i altres sorolls fruit del progrés, per tant, obrir les finestres és habitual.

El problema ve després… a hores de matinada… el silenci i la pau nocturna es trenquen pel cant d’un grup d’orenetes, que, suspeses dels fils d’electricitat, parlen i parlen entre elles sense parar com si estiguessin en un mercat. De ben segur que a molts de vosaltres els hi encantarien poder gaudir d’aquest concert de matinada, però el que és a mi, la mateixa cançó cada dia, és com si escoltes un BIS musical diari.

El meu son es trenca i és aleshores, que escoltant el cant dels ocells començo a pensar en coses del dia passat , o del proper, coses..............., que poden ser preocupacions, o il·lusions........ però … tot ................pel cantar de les orenetes. En definitiva, passo de l’estat de somni a l’estat del pensament en un no res….

I quan em llevo i em miro al mirall, les ulleres del matí son el reflex de la mala nit que he passat.

A més a més, per si no n’hi hagués prou, ara fa dos anys, van decidir, i sense consultar, establir-se dins a casa meva. Beee, no ben be dintre, però si a cobert d’una teulada que hi ha a la part posterior de casa meva. Primer van decidir fer el niu enganxat a una biga, i després van fer la família gran. Tres orenetes petites van començar a treure el cap, mentre els seus pares els hi anaven portant menjar. Allò era un anar i venir constant.

Els dies van anar passant fins que els hi va arribar el moment de caminar i després volar.

Era curiós veure com els pares ensenyaven als fills a volar. Era tot un espectacle. Cada dia el vol s’allargava més i més, fins a la llibertat de l’espai aeri.

En fi, de ben segur que aquelles que eren petites i que van aprendre a volar a casa meva, ara son també de les que venen a cantar a la matinada i em desperten. La vida és una roda.

Raul