Em presento...

Hola a tots els que passeu per aquest bloc.
Soc la Cecília, nova encantada col.laboradora d’aquesta pàgina, com ja va comentar la Mar en la seva –inmerescuda- benvinguda de fa uns quants dies.
Inquieta, passional, curiosa i un tant caòtica… per això començo en desordre: primer he publicat una col.laboració i desprès em presento.

Aquesta col.laboració és per mi un gran regal, deixeu-me que us expliqui perquè.
Quan em presenten quelcú, quan em trobo en una reunió de desconeguts, tot i que dissimulo molt be, m’inquieta la conversa. De vegades puc resultar molt dura amb les construccions sintàctiques, els calificatius, els mots; gairebé sempre sento pànic de mostrar-me tal com soc, de vessar massa passió o sentiment; de vegades no aconsegueixo fer-me entendre i quan intento arreglar quelcom que acabo de dir... doncs resulta que és pitjor el remei que la malaltia.

Però quan escric, quan em trobo a soles amb un paper en blanc i la meva pluma, m’entra pau i calma. Llavors soc capaç d’endreçar les idees, d’expressar el que sento, el que penso, el que visc. I la vergonya desapareix, em deixo anar confiada. L’escriptura és una gran amiga, potser la que millor em coneix. Escric sempre que em sento trista, sola, alegre, furiosa, melancòlica, somiadora. Tot li explico al paper. I escric de tot: pensaments, contes per adults, contes per a nens –els meus fills sempre s’enrecorden de dos personatges meus: “Pitipatacoixa” i “la taurona Ramona”.
Peeero tot, absolutament tot el que escric ho trenco. Explico el conte i el trenco, escric sentiments i ipso facto els trenco... no sigui cosa que quelcú els trobi!

Per això, aquesta col.laboració és un gran regal: el bloc de la Mediterrània em permetrà expressar-me de la forma que més m’agrada. I quan ja està publicat... no ho podré estripar! I podré compartir els meus pensaments amb tots vosaltres.

La lletra de la cançó que vé a continuació expresa força be el meu tarannà. Amb ella m’acomiado. Espero que us agradi!

Aunque soy un pobre diablo,
casi siempre digo la verdad
como fuego abrasador, siempre quise ser el que no soy.
No transcurre el tiempo junto a tí,
no existe el reloj,
no tiene sentido entre tu y yo.

Aunque soy un pobre diablo,
se despierta el día y echo a andar,
Invencible de moral
Que difícil es buscar la paz,
convivir venciendo a los demás,
nuestra sociedad
es un buen proyecto para el mal.

Aunque soy un pobre diablo
Sé dos o tres cosas nada más
Sé con quien no debo andar
También sé guardar fidelidad
Sé quien son amigos de verdad,
Sé bien donde están
Nunca piden nada y siempre dan.
Dejo sangre en el papel,
todo lo que escribo
al día siguiente rompería
si no fuera porque creo en ti.
A pesar de todo tu me haces vivir,
Me haces escribir
Dejando el rastro de mi alma
En cada verso, un jirón de piel
Soy un corazón tendido al sol.