Per què no et calles???

No heu tingut mai la sensació de sentir un xivarri insuportable al cap? Una veu sense volum que una i una altre vegada us parla, us parla, us parla? No, no m’he tornat esquizofrènica, no estic posseïda per una altre personalitat. Us ho prometo. Conservo intacta –o quasi- la cordura.
Però l’altre dia no vaig poder més. Li vaig dir a la meva ment que callés. Hem vaig anar a fer esport a lo bèstia per despistar-la. Crec que no em va faltar gaire perquè em treguessin de la piscina mig ofegada de tant esforçar-me per sobre de les meves possibilitats. Va funcionar, però. Al arribar a casa vaig caure esgotada al llit... i per fi vaig aconseguir dormir la ment!

És una insolent, quan li dona per xerrar em costa tant callar-la! Portava dies, molts dies que volia estar tranquil·la una estona, però no hi havia manera. Em recorda tot el que queda pendent de fer, un oblit, una trucada que ha de ser a l’hora acordada, una entrevista mal resolta, un amor no oblidat... i em tortura sense parar. S'embala incontrolable, concatenant aconteixements que només succeeixen al meu cap: “trucaràs i et diran que has d’anar demà mateix, i a veure com m’organitzo amb els nens, quina complicació, trobaràs caravana a l’autopista i a sobre, paga peatge... i arribaràs tard a recollir-los al cole i desprès, es clar, no arribaran a música ni a futbol i et diran ‘mamiiii, que no te’n recordes dels horaris?’ i com que hauràs estat mig dia per Barcelona, a casa tot estarà per fer, tot anirà tard i hauràs de córrer el doble que cada dia bla bla bla...
Calla! Ja m’organitzaré segons vagin succeint els aconteixements! no t’avancis al que hagi d'aconteixer!
Jo només volia descansar, deixar d’escoltar aquesta Pepita Grillo insuportable. Al arribar a casa, vaig posar música a molt volum, per veure si així deixava d’escoltar-la, vaig tancar els ulls per despistar-la. Però va ser inútil. Afortunadament, se’m va ocórrer d’anar a matxacar-me al gimnàs, solució salvadora per unes hores, per una nit.

Crec que només ho fa per empipar-me. Quan em convé concentrar-me, no m’ajuda gens, es dispersa, la molt malvada. I desprès, quan intento descansar, s'embala i ressonen totes les seves veus. Per què no calles??? ...segueix la seva verborrea. ¿Per què no em deixes en pau?
Estimada ment, a partir d'ara vull que t'esfumis si t'ho demano. T’aguanto cada dia de la meva vida, de vegades has estat encertada i m’has ajudat molt, però també ets on es cuinen els meus patiments. Se suposa que estàs al meu servei i no jo al teu. Estic tipa dels teus capritxos i les teves obsessions reiteratives. Haig d’aprendre a conviure amb tu en harmonia. No tornis a perseguir-me amb els teus dubtes angoixants. Desendolla't una estona, fes-me aquest favor. I deixa parlar més el cor, que el tens marginat!