13 de febrer 2008

Eterna joventut

Ja fa uns quants dies, la Rosa Cullell va escriure aquesta columna d’opinió, amb la que em va fer passar una bona estona, a més d’assentir a cadascuna de les seves encertades paraules.
Sense cap dubte, la nostre societat ret culte a tot el que té a veure amb la joventut, com si fos el non plus ultra de les aspiracions dels éssers humans: l’eterna joventut.
Ens hem tornat terriblement eufèmics a l’hora de parlar dels anys, com si fos una pesada càrrega que arrossegar. I sembla que ha de ser un afalagament quan algú, al conèixer l’edat de l’interlocutor li deixa anar la tant ben vista frase :”doncs noi/a, no ho sembla, que tinguis 41. Jo no et posaria més de 39” ...... juuuuaaaaa juajua! I a sobre, resulta que te’n vas amb cara de póker, creient que t’acaben d’afalagar perquè la teva aparença és.... dos anys més jove???
Avís als lectors que em coneixeu: no se us acudeixi treure'm ni un sol any. Tinc 41 i m'ha costat força arribar fins aquí i aprendre a conviure amb mi mateixa com perquè ara em vingueu amb rebaixes.
Be, siguem seriosos. Aquest culte a tot el que és jove deixa de costat trets tant importants per a la nostra societat com ara l’experiència, la serenor, la moderació, l’abraçada càlida de l’avi al net que cau, els pastissos de l’àvia...tots aquests son trets que, encara que no impossible, resulta ben difícil de combinar amb el fet de ser jove.
Experiència, moderació, serenor, la visió en perspectiva pels anys viscuts,...
Potser si ens deixéssim de pensar que no hi ha res com ser jove i escoltéssim més la veu de l’experiència el mon seria més relaxat i la vida més fàcil de conduir.

Eterna joventut
ROSA CULLELL
Pili, una psiquiatra disfressada d'amable perruquera, em pentina estil Els àngels de Charlie, mentre em poso al dia sobre les cases reials. Apareixen contentíssims Felip, Letizia i les nenes: "El jove príncep celebra el seu 40 aniversari". Alguna cosa grinyola en la informació, però continuo comentant pentinats i llegint peus de fotos. Següent titular: "Albert de Mònaco i la seva nòvia, una jove parella a punt de contraure matrimoni". Reacciono. Perdonin Ses Alteses, però als 40 anys les persones entren a la maduresa. I això del monegasc no cola. Detesto dir-ho, perquè vam néixer el mateix dia, però Albert no és jove. Aquest març, el fill de Grace Kelly serà un nòvio de 50 anys.Vaja, que em vénen ganes d'enfilar-me a la cadira i, melena al vent, recitar un poema: "Malgrat que els meus ulls ja no puguin veure aquella llum esclatant que m'enlluerna / Malgrat que ja res no pugui retornar a l'herba l'hora d'esplendor, ni la glòria a la flor, no ens afligirem / Perquè la bellesa sempre perdura en el record". William Wordsworth va escriure la seva Oda a la immortalitat a principis del XIX, quan els homes naixien, arribaven a la plenitud, maduraven, envellien i es morien. Sense prolongar cap esclat.Jo recordo el dia, el lloc exacte, de la meva esplendor en l'herba, però crec que estem exagerant amb l'eterna joventut. ¡Fins i tot hem esborrat les paraules que ens recorden que el temps és efímer! Ja ningú és vell ni gran. I si ens descuidem, prohibiran les potes de gall. Serem enterrats farcits de colagen, incapaços de tancar els ulls de tants estiraments com ens haurem fet i sense una arruga en les nostres cares de nadons apergaminats. Fa por.

2 comentaris:

Mar ha dit...

La veritat és que m'ha encantat aquesta aportació teva, i no per que tingui 40 o casi 41, si tingués 20 també m'hagués fascinat, sinó perque regales sempre als que et llegeixen aquest toc de sincerament i de veritats tal qual.

A mi si que m'afalaga quan em diuen que sembla que tingui menys, dir el contrari seria mentir, però el que realment m'afalaga es que de fons el que estan veien no és en el cos, sinó que el que estan veien és un ànima més innocent amb ganes de seguir vivint que no et veuen estancada, seguir aprenent, crec que en el fons estan veient algú més predisposat a seguir vivim sense tenir en compte l'edat.

Una cosa que em fa molta ràbia es quan algú et diu, "en els meus temps...", com si ara no fossin els seus temps, i no solament t'ho diuen als 90,80,70.... sinó que ho diu gent de 25, 30, 40... com si haguessin posats aquests records i pesessin més que els està passant ara, com si s'haguessin estancat en aquells moments de joventut i de desprès no tinguessin res a dir, o no els sembli important. No se, es quelcom que sempre pregunto: ara no és el teu temps?.

Crec que la cerca de joventut es basa solament en el desig, en el desig del teu cos per els altres, per això aquesta moda de treure's arrugues o culte al cos.

L'edat a mi m'ha aportat molt més que experiència, s'han assentat unes bases més reafirmades, es veu des de el mateix punt de vista, doncs el caràcter de cadascú be de molt petit, però tot està molt més clar, encara que et facis moltes més preguntes, anar coneixent-se a un mateix és fantàstic.

(Per cert, com que no em podria anar sense ficar la pota, jajaja, és que si sembles molt més jove, no et sabria dir quan, però més que arruga es que tens un aura molt rebel, i la rebel·lia es confon amb la joventut).

Cecília ha dit...

Estic d'acord amb tu, Mar, quan parles d'aquells que menten els temps passats amb expressió nostàlgica, de voler recuperar quelcom que ja no es viurà. Sí, aquests son els temps dels que estem visquent, perquè el present és la mesura més palpable i real de la vida de cadascú.
Jo no tornaria ni pagant-me a tenir 20... quin torment! quins dubtes! quants interrogants oberts!
M'agrada el temps que visc, amb els daltibaixos que experimento, m'agrado per dintre i m'agrado per fora.
I pel que fa a l'aura de rebel.lia que comentes... com be has escrit el caràcter de cadascú ve de petit, només modifiquem actituds, no ens donem la volta com un mitjó.
Gràcies per l'afalagament de l'inici, a mi també m'agrada el teu punt sincer.

El Bloc de la Mediterrània

Estadisticas Gratis