19 de desembre 2007

On és el Nadal?

Soc nadalenca, ho reconec. Casa meva està plena de nadales, cintes vermelles, un enorme avet guarnit i el meu particular cor de veus dolces que van repetint poemes apressos a l’escola i que seran les millors postres de la Nit de Nadal o de Sant Esteve (evidentment, tots volen treure el major rendiment possible, al seu exercici memorístic i repetiran el poema cada vegada que vegin que la mà d’un adult toca la cartera).

I sí, a casa meva també es mengen plats d’aquells que només es serveixen en aquestes dates, no per costosos econòmicament, sinó per el.laborats i llargs de cuinar i de païr.

Casa meva està sempre oberta, aquells que la coneixeu sabeu molt be que és estrany que no hi hagi algú que passava per enllà i ha decidit fer-nos una visita. Però al Nadal és quan arriba la bogeria. La consigna és “a ca la Cecília, per Nadal, jornada de portes obertes”, al cap i a la fi pels meus nens i per mi els amics son una forma de família que ens agrada sentir a prop i compartir unes estones, també en aquestes festes.

Però al marge de tot aquest desplegament de cançons, àpats i moments compartits, hi ha moltes coses que entristeixen el meu Nadal.

Em centraré a comentar una molt concreta, mal del nostre món consumista. Sembla ser que Nadal arriba en quant ens hem menjat les castanyes i els panellets. De fet, encara em quedaven a casa quan vaig veure el primer aparador guarnit. Els més moderats, han decidit que Nadal comenci l’1 de desembre, no fos cas que els comerços perdessin un cap de setmana tant golós com el del superpont de l’any, Constitució i Puríssima. De la mateixa forma que un determinat centre comercial ens anuncia quan és primavera, encara que fora faci un fred glaçador i que no se’ns passa pel cap treure’ns l’abric, els comerços es posen a la línia de sortida i el dia 1 fan el tret de sortida. Aquí, al nostre Baix Penedès, no patim aquest sense fre consumista que fa que tots els caps de setmana de desembre, a les ciutats estiguin oberts els centres comercials convertint-los en formiguers humans.

I si a més et trobes caminant per la ciutat i creues un dels passos obligats per aquells que fan el “viacrucis” comerç rere comerç, pots trobar-te amb situacions grotesques: una baralla de parella de “perquè t’has de gastar cada any en el regal de ta mare, el doble que en el de la meva”; o el comentari avorrit de “no puc més, estic cansat. Escolta, el que quedi per comprar t’encarregues tu”; o el rei de tots, aquell de “una corbata servirà, total li és igual una cosa que un altre” o, pitjor encara, “si no saps que comprar, agafa això mateix i parem de perdre el temps”.
Perdre el temps??? Estic cansat??? Tan és això que allò???

Al Nadal que jo conec no està escrit que sigui obligació regalar. Al Nadal que jo recordo, no havien persones que treballaven en establiments oberts els caps de setmana per satisfer la voràgine consumista i fer així que un moment màgic de l’any es converteixi en un malson per tots aquests que s’han de guanyar la vida. Al Nadal que jo vull no hi ha lloc per interminables tardes o fins i tot dies sencers per passar-los nerviosa de botiga en botiga pensant en tot el que em queda per comprar i suant perquè la visa està que treu fum... i que desprès caldrà pagar.

Al meu Nadal canviem les compres per hores de compartir cantant nadales, aprenent poemes que tinguin a veure amb l’època, guarnint casa nostra com es mereix, llesta per rebre a tot aquell que vulgui compartir una estoneta amb nosaltres, pensant en els menjars fantàstic que farem, cada dia al gust d’un dels començalls, inclosos els meus fills (ja us adonareu doncs, que a casa per Nadal, tenim dia de pizza, dia d’ous ferrats, dia de pasta i dia de pollastre al curri).

Tinc una germana divertida i genuïna que al Nadal no compra. Ella fa els regals: compota de poma per mi, mocadors carregats de monedetes perquè quan les nenes se’ls lliguin a la cintura i remenin el culet es senti el soroll al compàs de la música, una polsera pels nens, una fotografia meravellosa,... aquests van ser els seus presents l’any passat. I sabeu? Son els que ens mirem amb més estimació a casa. No sabeu quantes tardes de balls ens han proporcionat els mocadors de monedetes!

Voldria encomanar qualcú amb aquesta particular forma de viure el Nadal. I per començar, ja sabeu: “ca la Cecília, al Nadal, fem jornades de portes obertes”.
Bones festes

2 comentaris:

monica ha dit...

Gràcies per la invitació, Cecília !!!! jo que tinc la sort de coneixe't a tu i casa teva, se que la convidada és de tot cor, no són només paraules, i també se, que passar-ho be, està garantit.

BON NADAL, BONES FESTES I SOBRE TOT...... UN BON ANY 2008, i lo millor pel nou projecte que tens en marxa, jajajajaja

Mar ha dit...

BONES FESTES CECÍLIA!!

Com la Mònica, moltes gràcies per la invitació de portes obertes, això si que es un Nadal com cal, m'agradat molt lo de les monedetes és una bona idea.

Mar

El Bloc de la Mediterrània

Estadisticas Gratis