05 de desembre 2007

De malalties i baixes

Fa dues setmanes, un dels treballadors de l’empresa va trencar-se un braç. Va venir a portar-me la baixa a l’oficina i em va explicar que en les successives cinc setmanes vindria a portar-me les, també successives, renovacions d’aquesta baixa. Aquest simple fet em va donar que pensar.
I vaig pensar en dos sentits, que ara us explico.

En primer lloc, em va donar una nova prova de l’absurd de la burocràcia al sistema sanitari –i a tants altres organismes, afegeixo-. És un fet conegut per a qualsevol que, una vegada feta la corresponent radiografia i comprovat el trencament de l’ós que toqui, aquest té un procés de recuperació de x setmanes que per molt que es vulgui no s’accelera. Llavors... algú em pot explicar quina lògica té aquesta pèrdua de temps, tant per l’usuari com per als treballadors de sanitat, en complir amb el ritual d’anar un cop per setmana simplement a segellar un paper? I quan ho preguntes, la resposta és així de taxativa: “ho marca la llei, s’ha de venir i ja està”.... Logiquíssim, oi?
Potser si qualcú es qüestionés aquests circuits burocràtics sense sentit i s’implantés un nou model guanyaríem en qualitat, tant els usuaris com aquells que passen la seva jornada laboral imprimint segells en papers sense sentit.

En segon terme, i degut a un fet succeït a una coneguda que coincidia en el temps amb el cas amunt exposat, em va donar per pensar pel que fa a les baixes anomenades per “depressió”.
El primer món va veient un increment de les depressions catalogades. ¿Realment la depressió està tan estesa? Potser entre metges amb pressa i pacients angoixats estem frivolitzant una malaltia realment greu. ¿O potser deu ser que els sentiments i les emocions relacionats amb l'angoixa artificial o amb la insatisfacció personal es poden diagnosticar com a depressió a canvi d'una pastilla?
La idea que hi ha un medicament per a cada cosa ens està apartant de la pròpia reflexió. Estem esgotats. El nostre cap no ens entén. El banc ens reclama pagaments que han atés provisionalment per falta de fons al compte; l'empresa no funciona com anys enrere, fins i tot pot ser que estigui travessant una greu crisi; la nostra parella truca massa vegades per telèfon a un número desconegut, o no ens fa ni cas, o ja no existeix l’il·lusió per cuidar-se mútuament; el fill no s’esforça als estudis, o col·lecciona suspensos, o està completament imbuït en el seu món, en una altre galàxia paral·lela a la de la resta de la família; algú que ens estimem pateix una malaltia preocupant,.....
La llista podria ser inesgotable, però no és una depressió. És, simplement, massa. Però la paraula depressió permetrà aconseguir una baixa i una pastilla. El somni d'estar de baixa perquè no es pot més és un símptoma col·lectiu... i després, passat el temps de baixa que se’ns hagi concedit, reprendrem la nostra activitat quotidiana i continuarem estant on estàvem, o sigui en el “no puc més”. Perquè les pastilles no arreglen els problemes i preocupacions del dia a dia. Aquests ens correspon a nosaltres de fer-los front i sol·lucionar-los o superar-los.
No són els ciutadans els que estan malalts: és la societat la que no sap reaccionar quan la vida li porta la contrària.

1 comentari:

Mar ha dit...

Dons em va passar... que jo no sabia que s'havia d'anar cada setmana a recollir la baixa, per el que dius, si et diuen 5 setmanes, dons tornes a les 5 setmanes a que et treguin el guix. Tampoc i com que afortunadament no he agafat baixes de més de dos-tres dies no sabia la normativa. Menys mal que el metge de capçalera és amic meu i em va trucar i em va dir que m'estava guardant les baixes setmanals i que ja no les podia amagar més.... i em va explicar que em passaria en el cas de no anar a recollir-les, que si no anaves era per que estaves treballant i et donaven l'alta immediatament. COSA o CASA DE BOJOS....!!! em va semblar increïble...

El Bloc de la Mediterrània

Estadisticas Gratis